Divendres vaig visitar l'institut on vaig estar fa dos anys per un tema administratiu. En un moment van passar davant meu uns quants estudiants dels quals em sabia, fa dos anys: les seues debilitats, els punts forts, les seues aspiracions, les ganes d'emprenyar en classe, la capacitat per aprendre llengües, etc...Ahir només eren cares i rostres vagament familiars, els nens i nenes que feia dos anys que no veia, s'havien convertit de sobte en una colla d'estranys als quals no volia mirar per a que no saberen que els havia oblidat. Inclús no recordava els noms i em vaig equivocar anomenant algú. Aquesta situació em fa pensar que diré enguany als cursos que acaben al juny. Seré capaç de dir als meus alumnes que dos anys després no recordaré els seus noms? Els trobaré un dia pel carrer i un d'ells em preguntarà: Em recordes?
3 comentaris:
Al principi de treballar pensava que no m'oblidaria mai de cap alumne perquè, quan els tens al davant, els marques o et marquen, però, amb el pas dels anys...
Doncs si, no cal que ho digues...de vegades en pocs mesos...es com si feres un reset i elimines disc dur.
Sí que passa sí, i no només en alumnes, també amb companys/es de feina. Jo quan estava a l'escola i la gent parlava de tal o altre tal mestre/a que estava l'any passat fent, per exemple, educació física, jo sempre cara de full de reis i nous.
En fi, sent positius, cal pensar que la memòria és selectiva i si no recordem algú és que no cal recordar-lo/a, no?
Agur.
Publica un comentari a l'entrada