Tothom sap que els jugadors esquerrans estan fets d'una altra pasta, podríem dir que són uns artistes especials. Deien d'ell que tenia una 'surda' deliciosa, de seda i que sovint la feia lluir en la seua estimada Penya Cervantes. També deien d'ell que tenia un Seat verd de l'any de la picor on carregava cada matí una bona colla de xiquets camí de l'Escola Sant Vicent.
Com a treballador de l'ensenyament, infonia respecte, seriositat i una capacitat innata per ser pràctic. Podríem qualificar-lo com un gran mestre. Estic segur que si férem una entrevista als seus antics alumnes, ningú diria res dolent sobre ell. Això és molt difícil d'aconseguir i ell ho va fer.
Una imatge que tinc gravada és la d'una bicicleta de més de cent anys, tota rovellada circulant pels carrers desèrtics de la platja, ben prompte al matí a la recerca del pa o del diari. A partir d'ara, quan recorde al tio Pepe Orenga, pensaré que ha agafat la bici antiga una temporada llarga...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada