HISTÒRIES DE LA FRANÇA

Portava 12 anys passant per davant la seua porta i mai no havia entrat per veure que s'amagava darrere d'uns vidres opacs dels anys 70. En aquest últim any, he trobat una barberia absolutament genuina just al costat de casa i regentada per tot un personatge.

Benito té 81 anys i és de Guadalajara. Fa 49 anys que talla cabells i perfila barbes amb navaixa al carrer Vallhonrat. Cada cop que seus a la seua mítica cadira d'afaitar no saps mai cap on derivarà la conversa. Aquest home és història viva del barri. Pot parlar de quan van tancar l'escorxador del Parc Joan Miró, quan guardaven carbó al soterrani de l'antic edifici de la seguretat social del Paral.lel, de l'escola que van tancar al carrer Font Honrada, etc...

Sovint amb els perruquers i els taxistes no m'agrada xarrar massa, m'incomoden els silencis que sempre sorgeixen en diàlegs forçats en determinades ocasions. En aquest cas, marxes amb la sensació que potser hauries pogut treure-li més informació sobre aquesta zona popularment anomenada com la França Xica.    

MAI NO SERÀS TAN MENUT

Dilluns 5 d'Octubre vas arribar amb deu dies d'antelació a la Clínica del Pilar del carrer Balmes i només en un mes has omplert els nostres dies de tendresa, responsabilitat, amor i un sentiment infinit de protecció.

Són dies d'observació i de fotografies mentals per recordar un gest tan banal com un badall o una ganyota que ens sembla una rialla. Ens anem coneixent i la conclusió no potser cap altra. Com diu la Laia: No es pot ser més guapo!

A més a més, una idea evident i al mateix temps demolidora és el fet palpable que mai no seràs tan petit com ho ets ara. Com diu Sènior a 'El bon any': ara em bull tan fort la sang i són tan plens els dies perquè portes la llavor que mos salvarà les vides. 

UN REGALET I UNA VERITAT

El passat 14 d'octubre en una clínica per damunt de la Diagonal va nàixer la xiqueta més estimada de tota la comarca d'Osona i part del Garraf també. Quan era més petita, els pares la passejaven pel corredor amb la banda sonora dels Amics de les Arts per aconseguir dormir-la. De tant en tant, apareixia un senyor morenet que li xiulava una cançoneta d'Al Tall que enlloc de tranquil·litzar-la,  l'esverava més encara.

Ara, la Maria ja és gran. És una senyoreta molt alegre i simpàtica que obre molt bé els ulls per investigar que passa a tot arreu. Mou cames i braços al mateix temps amb ànsia de conèixer noves coses. Té tot un futur per endavant, engegarà molt projectes i segur que tot anirà molt bé amb l'ajuda de les seues dues padrines.

Sempre i quan sàpiga aviat la gran veritat del món: Elvis no mola tant com per dedicar-li una setmana! 

Molta sort...xicoteta!

EL FOSSAR DE LA VERGONYA

Diumenge passat al migdia ens vam endinsar en un dels espais més desconeguts i misteriosos de la ciutat: El Cementeri de Montjuïc. La visita era guiada per un senyor de Manchester resident al Poble Sec des de fa 25 anys i es centrava en la memòria històrica dels milers d'afusellats pel franquisme durant la postguerra.

La repressió utilitzava el Camp de la Bota (a prop del Fòrum) per assassinar milers de persones i després el Fossar de la Perdrera es feia servir com una gran tomba comuna on descansaven els cossos dels presoners. Oficialment van ser 1700 (entre 1939 i 1952), però no cal ser massa espavilat per saber que el nombre de desapareguts fou molt més alt.

La coincidència va fer que un acte de l'antic PSUC tingués lloc a la mateixa hora. Per altra banda, Nick ens va contar la història coneguda del fotògraf del Poble Sec, Francesc Boix a l'infern de Mathausen amb les fotos que ell va fer i la seua participació decisiva al judici de Nuremberg.

La matinal històrica va acabar amb la localització de les tombes de Salvador Seguí (el noi del Sucre) i Lluís Companys, a més dels memorials de Francesc Ferrer i Guàrdia i Buenaventura Durruti.

Indret d'obligada visita a partir d'ara!

ARRÒS DE PUTXERO

El passat divendres 15 fou el dia D. Mon pare estava per la ciutat i el lloc per dinar va emergir finalment per tancar una llarga recerca: El Bar Resolis de Gràcia. Al bell mig del barri dels gitanos catalans, entre olors i postals d'Ovidi i el Gato Pérez.

Portava des de juliol passat intentant fer cap a aquesta placeta del Raspall i tastar alguns dels diferents arrossos que, segons la gent a nivell de barra comenta, són uns dels millors qualitat/preu. El primer cop era ple, el segon tancat, però aquell dia era el dia correcte. El plat escollit fou 'Arròs de Putxero' típic del Baix Vinalopó. Conta la mitologia gracienca que el cuiner encarregat és d'Elx, barbut i molt fadrí.

Caldrà tornar-hi per engrandir la llegenda...    

PETITS MIRACLES

Us presente una gent que conec des de fa un parell de mesos. Uns xiquets/es que treballen tots els divendres del món per millorar, tractar els altres com a veïns i formar-se com a persones. Estic parlant dels alumnes del reforç de Bona Voluntat en Acció, una ONG del barri que funciona amb mitjans molt minsos i amb l'actitud lloable dels herois.

És increïble les coses que fan, com ho organitzen tot i les ganes que sempre tenen de treballar pels altres. 

El darrer dia de curs vam celebrar una festa per agrair als nens la bona feina amb diplomes i mencions.

Ara durant l'estiu intentarem ajudar en el casal perquè la solidaritat no para al Poble Sec.

BARRIS DE SANT MARTÍ

Darrerament hem fet un parell d'entrenaments pel districte de Sant Martí descobrint, no sense sorpresa, que no es tracta de cap barri. De fet, no existeix com a tal.

El recorregut comença a la Plaça de les Glòries enfilant la Diagonal cap al nordest i girant al costat de mar quan arribem a la Rambla del Poble Nou. A tocar de les onades de desembre arribem a la Platja del Bogatell i la Mar Bella. El passeig marítim se'ns acaba al Fòrum on girem cap a la muntanya per la Rambla de Prim. A la dreta, abans del riu Besòs, trobem la Mina.

La Gran Via s'ofereix immensa als nostres peus mentre ens endinsem en els Barris de La Pau i La Verneda. El paisatge prenyat de blocs repetits sempre és molt similar i guarda vestigis de temps pitjors o no.

Finalment descansem les nostres pesades cames al Parc del Clot on s'acaba el nostre viatge interior als llocs 'on la ciutat canviava de nom' com deia Paco Candel de la Zona Franca.

SABER MOURE'S

És increïble com els mitjans es posen d'acord en certes coses i només insinuar una opinió contrària sembla un sacrilegi o una falta de trellat important.

Ahir mateix va morir Juan Antonio Samaranch Torelló. Per tot arreu plouen lloances, bones paraules i discursos d'homenatge. Encara estic esperant que algú que no siga Vilaweb done una visió distinta i que presenten el personatge com un 'espavilat' exfalangista amb predilecció pel poder i el canvi de jaqueta. A més a més durant els seus anys en el COI nombrosos rumors de corrupció van sacsejar aquesta institució i mai ningú no ha intentat aclarir aquestes acusacions.

En la foto observem el nostre protagonista l'any 74, com a president de la diputació, durant la celebració de l'aixecament feixista del 18 de juliol del 36. Quasi res...

CAN SOLER-SABORIT

A la llibreria, sempre li deixava la faena més bruta. Quan em trobava algun problema amb els albarans, les factures o l'inventari...la seua cara dibuixava un gest de cansament fingit i m'ho explicava per enèsima vegada amb més paciència que un sant.

Se'n va part de la meua família durant aquest anys a la gran ciutat. Junts hem escrit una història farcida de riures, curses, bona cuina i millors moments. M'han permès gaudir dels xiquets passant vesprades divertidíssimes i esgotadores. Tolosa de Llenguadoc els espera per obrir una nova etapa plena de menjars sucosos per tastar i mitjanes fredes per recordar que un dia els llibres ens va unir i ja serà molt difícil no passar per Occitània sense fer parada i fonda a Can Soler i Saborit.

LA FORMA DE LES COSES

Diumenge vam tornar al teatre i vam gaudir d'una experiència molt recomanable. No era al Lliure de darrere de casa, com diu la foto, sinó al Club Capitol de la Rambla. Feia un vent gelat que convidava a refugiar-se arrapadet al fons d'una butaca.

No sabia res de l'obra. De vegades m'agrada anar al llocs sense tindre ni la més remota idea del que em trobaré. I el que em vaig trobar fou un gran espectacle sobre la manipulació i la ingenuïtat. M'agrada molt Julio Manrique, però no sabia com aniria la cosa dirigint una obra. La veritat és que s'ha lluït i els actors que són els que realment captiven al personal són boníssims. Si us podeu deixar caure per Canaletas, cal anar.

PEUS DE PORC AMB CARGOLS

Tothom a la taula va demanar coses lleugeres i de fàcil digestió, de seguida els companys ja estaven servits i atacant les seues racions. Personalment m'agrada que tarden en portar el menjar, hi ha més temps per xarrar i tens una probabilitat menor que el plat demanat no estigués amagat a la nevera esperant al 'pisterec' de torn que el reclama.

La cambrera l'anava apropant a la taula i de sobte tot es va aturar, una llum celestial va sorgir des del fons del passadís i algú va jurar que s'escoltava alguna peça de Beethoven de fons. No vaig parlar la resta del temps, res no va interrompre la meua visió, només una despistada copa de mistela va arribar miraculosament per retornar-me a la realitat.

RETORN AL BUS

Farà cosa de 15 anys el bus era el mitjà de transport que més utilitzava. Al principi, el trajecte entre Moncofa i La Vall el feia desenes de vegades per acudir religiosament als diversos repassos de les diferents matèries que suspenia a l'estiu. Més tard a la UJI em vaig passar anys patint les temeritats del 'Cuate' i catalogant a cada 'sujeto' que habitava en els AVSA de Castelló a La Vall.

Doncs ara torne a passar una mitjana d'hora i mitja diària patint els embussos matinals de la Gran Via i del Baix Llobregat. En la memòria recorde amb nostàlgia els bon moments i, de tant en tant, m'he de reprimir per no cercar la comparació adient de cada passatger o conductor.

TURISTA URBÀ

En aquests dies que hem rebut la visita d'uns amics escandinaus he arribat a la conclusió que viure a BCN implica estar sempre de vacances. Açò pot sonar genial perquè tothom s'ho passa bé quan està de vacances, tothom fa 'curruca' i espera viure una experiència inoblidable. Encara que siga una teoria atrevida, cal analitzar la tragèdia en tota la seua magnitud.

En aquest moment de la pel.lícula, a ningú se li escapa que la ciutat està feta per al turistes i els veïns som només una part insidiosa de la trama cívica que cal suportar o millor ignorar. Els meus companys europeus que no són gens sospitosos de ser parcials asseguraven que una sessió de tapes a Benicàssim els havia costat tres vegades menys que a la ciutat comtal.

Una cosa és que viure a la ciutat siga una mica més car i una altra ben diferent és que cada viatge de metro al centre provoque a la pròpia butxaca un atracament sense miraments. Ens passa igual que amb les marques esportives fetes a Àsia? Paguem un plus per la marca 'Barcelona'? Per què als Pubs de BCN la Guinness és més cara que a Londres? Som una mica 'bovos'?