CANÇONS PER UN NOU MÓN

Ahir vam anar al Teatre Gaudí. L'espectacle es diu 'Cançons per un nou món' de Jason Robert Brown i les lletres adaptades de l'anglès al català són d'Emma. És increïble la feina que va fer durant tants mesos. Li van quedar boniques de veres.

El treball dels cantants és brutal i aconsegueixen moments màgics per a l'espectador com alguns d'ells van fer a 'Collage' al Versus Teatre fa un temps.

L'obra parla del moment en el qual estàs a punt de prendre una decisió que canviarà la teua vida. Els dubtes, les pors i el destí s'acumulen, entre tots ells cal intentar triar el camí correcte.

Fins el 10 d'Agost teniu temps per veure'ls en acció.

ROLAND GARRUT

Des de fa uns anys un dels al.licients de tornar a casa és la clàssica partida de tennis amb el meu germà. Aquestes vacances ja hem fet dues i tots dos partits han arribat al 5è set després de 2 hores i mitja de patiment en la terra batuda. Com tenim els dos, més o menys el mateix nivell, l'intercanvi de pilotes de vegades es torna genial i també els errors són garrafals en certs moments.

Diumenge 20 el resultat fou: 7-5, 6-4, 0-6, 6-7, 1-6 al seu favor. Diumenge 27 el partit va ser suspès per falta de llum quan el marcador era 6-2, 3-6, 7-6, 5-7. Demà tenim previst acabar el darrer set i serà a les 2 de la tarda perquè no tenim un altre dia per fer-ho.

Com veieu ens ho prenem massa seriosament. Val a dir que des fa un parell d'anys només he estat capaç de guanyar-li un cop, però açò està a punt de canviar perquè demà tinc una cita amb la història.

JUAN LLORIS

Anit va sopar en ma casa la representació en el meu poble de Juan Lloris (el personatge de Ferran Torrent en algunes de les seues novel.les). Milionari, fanfarró i xarrador...

Es tracta d'un senyor fet a si mateix, la pura representació de l'American Dream a la terra. Relacionat amb les més altes esferes de la plana i també de la resta del país, el seu caràcter connecta immediatament amb l'auditòri que l'escolta i aleshores começa un monòleg interminable que amenitza amb divertides anècdotes on ell és sempre el primer a riure histriònicament.
No em deixa de sorpendre que la nostra terra cree monstres per als negocis tan espavilats i al mateix temps tan perillosos al seguir la màxima que 'tothom té un preu'.

L'última de la temporada

Dissabte a per la vesprada vaig córrer la darrera cursa abans del descans d'agost. Es tracta de la de les Platges de Moncofa. L'he correguda els darrers 3 anys en el format actual i crec que enguany ha estat la meua millor marca. De fet, crec que des de la Jean Bouin del 2006 on vaig fer el meu rècord 41'32 no anava tan ràpid. El cas és que vaig fer 43'39 amb una calor considerable en ple mes de juliol.

Vaig anar els primers 5 quilòmetres amb Sergi, que farà les proves de bomber i està com una roca, però al saber que ell volia fer-ho en 40 min el vaig deixar anar perquè això era massa per mi. Després vaig anar dosificant i el temps va passar sense adonar-me. El meu germà feia dies que no entrenava i va arribar a meta amb un temps d'1h 3 min. Sempre és bonic córrer pels carrers que coneixes...

DÈFICIT O EXPOLI FISCAL?

Ara resulta que amb l'excepció de la Comunitat de Madrid (donada la seua condició de capital de l'estat, moltes multinacionals hi tenen la seu central i paguen impostos alli), les 'regions' amb més dèficit fiscal (que paguen més del que reben) són les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Recorde fa temps, gent argumentant que uns Països Catalans independents, no durarien molt perquè econòmicament no aguantarien sense Espanya. No podrien estar més lluny de la veritat. Després d'aquestes dades, supose que ningú dubtarà del fet que si alguna dia aquestes 'regions' se'ls passa pel cap federar-se.....podriem dir que s'hauria acabat el bròquil de l'expoli fiscal i l'estat es resentiria greument. Resentir-se greument és un eufemisme per no dir....anar-se tot a la ceba tendra....

TARDA A SANTS

Ahir vaig estar dues hores i mitja en la cua de les taquilles de Renfe per canviar el meu bitllet. Com veia que no es resoldria ràpidament, em vaig encaminar cap al quiosc amb la decisió ferma de trobar quelcom per llegir incòmodament a terra. Als prestatges atapeïts de lectures de butxaca em vaig agenciar un parell de llibres d'autors dels quals mai no havia llegit res: Anna Gavalda i Enrique Vila-Matas. De l'autora francesa ja m'havia parlat Florian perquè veniem alguns títols d'ella a la llibreria i vaig descobrir l'escriptor català en unes jornades sobre literatura i futbol que es van celebrar al CaixaFòrum al desembre del 2006.

Mentre devorava les històries curtes de 'Quisiera que alguien me esperara en algun lugar' d'Anna Gavalda anava parant atenció a les converses que esporàdicament sorgeixen entre els guiris, els jubilats i la gent en crisi matrimonial. Com diu Òscar Briz: 'No em canse mai d'observar el personal...'

29a CURSA de PALLEJÀ

Ahir vaig fer una cursa nova i el fet que va començar a les 10 del matí d'un diumenge de juliol va resultar infernal. No havia estat mai a Pallejà i com desconeixia el terreny vaig portar amb mi una guia de diversos pobles del Baix Llobregat. Una guia que pesa un quintal....

En fin, el poble no és molt gran i no em feia falta per res.

Vaig fer uns 5 primers quilòmetres molt ràpids però al final els 28 graus i la solana van acabar per destrossar al personal. Al remat, vaig fer 45min 46seg que són 10seg millor que el 15 de juny a la Vila Olímpica i el millor temps des de la Cursa de Nou Barris de l'any passat. I això només entrenant dimecres....no ho entenc....cada dia que passa entenc menys d'aquest esport.

De totes maneres, el millor moment del dia, sens dubte, van ser totes i cadascuna de les 7 hores de final de Wimbledon que vam seguir a casa amb uns amics....mític!