PALLARS SOBIRÀ I LA NOGUERA

Cap de setmana per les terres de Lleida a la recerca de la llegenda negra del poble de Tor. Un nombrós grup d'onze persones vam llogar una casa rural a Montesclado des d'on teniem una panoràmica envejable dels pobles de Tírvia, Burg i Farrera. Dissabte al matí ens vam dirigir cap al nostre objectiu que és un poble a tocar d'Andorra i on et sembla estar molt lluny de tot.

El riu baixava cabalós, potent i amb una música constant que ens recordava els anys d'enveges, odis i mala maror típiques de les comunitats petites i aïllades. Cercàvem el 'Palanca' en els ulls de la gent d'Alins i en la conversa breu amb la mestressa de la Fonda Muntanya. No el vam trobar.

Diumenge vam visitar un lloc que teniem pendent: Baldomar. Cal també insistir en la promesa de tornar-hi per fer una 'torrà del cuquello' a Can Comabella. El dinar a Artesa de Segre fou breu, però encara vam tindre temps per paladejar la truita d'espinacs a l'estil Bucarest.

OCCITÀNIA EXPRESS

Del 20 al 22 de maig vaig dirigir-me cap al nord per visitar la meua família a Tolosa de Llenguadoc. Travessant la Catalunya nord i deixant a un costat Carcassona, vaig arribar a les afores de la capital occitana amb un sol i una xafogor contundents.

Els meus viuen molt a prop de l'aeroport en un barri residencial sense massa vida al carrer, però amb edificis nous i els serveis bàsics coberts. No coneixia l'anomenada 'ciutat rosa' i em va agradar molt Le capitole, els carrers empedrats i el riu Garona (el qual recordava més petit a la Vall d'Aran).

Només vam estar unes hores que foren suficients per trobar un magnífic cassoulet en un restaurant regentat per exiliats espanyols originaris d'Oriola. Llàstima que el famós bar dels 20 tiradors de cervesa belga no obrís al migdia.

La ciutat bollia d'emoció davant la propera consecució de la Copa d'Europa pel seu estimat equip de rugby. Tornant cap a casa, no em vaig poder estar de passar per Perpinyà per conéixer la meua particular meca del rugby.

MAVI MARMARA

Considere que l'atac d'Israel a la 'Flota de la Llibertat' no és casual, no entra dins d'una suposada resposta desmesurada, ni aïllada, ni s'ha fet d'una manera esbojarrada ni aleatòria. El terrorisme d'estat s'ha produït justament quan els governs israelià i nordamericà encetaven una cimera amb bones perspectives per tractar el carreró sense sortida d'orient mitjà.

L'armada jueva ha assaltat d'una manera, que recorda a la dels pirates de l'oceà Índic, un grup de vaixells d'una ONG turca que portava ajuda humanitària als territoris ocupats de Palestina.

El bloqueig a Gaza és injust, vulnera els drets humans bàsics i atempta contra l'única via de resolució del conflicte que passa pel reconeixement d'un estat palestí a tots els nivells.

Compartisc la idea d'un company que aquesta setmana comentava: 'la gente que acusa de racismo a las autoridades de Israel se equivoca terriblemente, lo de hoy demuestra que tratan al resto del mundo exactactamente como a los palestinos...'

TEMPS DE CIRERES

La setmana passada vam fer una escapada a Sant Climent de Llobregat per aconseguir una de les fites anuals que t'indica la proximitat de l'estiu: un bon grapat de cireres. La 'fartà' durant 3 dies d'aquesta fruita associada a Moncofa i als seus blavons, ha ajudat a preparar la meua dieta per a la Mitja Marató de Vila-real. Feia dos anys que no la completava i al igual que a Sitges al Gener, l'he feta sense entrenar massa. Enguany hem començat a les 8'30 del matí i no hem patit tant la calor que a migdia era sufocant. Ha estat una cursa intel.ligent, controlant el temps per quilòmetre i buscant desesperadament les ombres dels carrers empedrats. El sopar del dissabte fou bo, l'esmorzar de diumenge també i no em vaig deixar portar per massa alegries en el ritme de carrera al principi de tot. Finalment, 1h 44min que no està gens malament per a l'entrenament que portava.

O CAPTAIN! MY CAPTAIN!

Sempre havia cregut que mentre ens donava classe representava un personatge ben après amb tota la seua parafernària del seu accent perfecte i gestos minuciosament assajats. Ens presentava la Història de la Llengua d'una manera rigorosa, ponderada i sabia fer-se entendre encara que l'Old English fos realment indigest. Va descobrir-nos qui era Venerable Bede, Chaucer, King Alfred the Great, Beowulf, etc... i nosaltres seguiem el fil de l'explicació amb una mescla d'admiració reverencial i fam de coneixements.

Aquesta setmana ens ha deixat Xavier Campos i amb ell se'n va una part de la memòria dels millors anys de la nostra vida. Un trosset de cor que ens fa una miqueta més orfes i ens mena a llegir Walt Whitman.

EL REI NU

Aquest personatge ahir va dir la gran frase de la primavera: 'Soy Honrado, desde Finisterre al Cabo de Gata'.

No contesta preguntes de periodistes des del gener, es troba sempre perdut pel món inaugurant i posant per a la foto. No apareix per les Corts a les sessions de control i quan ho fa, ve tot Déu a aplaudir-lo com si fóra una estrella del rock. No m'explique en quin món viu, de veres, pense que tota la façana virtual de la política que representa l'ha engolit definitivament. El seu somriure forçat se li dibuixa en un semblant preocupat i seriós que tracta de defugir.

Navegant constantment en el cinisme, la resta del seu partit tanca files sense que a ningú se li caiga la cara de vergonya. Crec que no trobarem el xiquet innocent que alçarà la veu i reconeixerà que el rei camina desorientat en la més absoluta nuesa.

DAVANT LA PROCESSÓ

Diumenge el vaig tornar a trobar. No el vaig conéixer fins que em va cridar pel meu nom a un metre de distàcia. Va ser una salutació breu i amistosa que no va durar més d'un minut. Portava ulleres de 'xalao' i el seu cos restava lluny d'aquella flaire d'Hèrcules de mitja capa que sempre l'havia acompanyat. Passejava carrer amunt amb la dona empenyent un cotxet de nadó.

Recorde les seues ànsies per demostrar que era el millor. Li donava igual que fos un combat de judo, un partit de tennis, una baralla de discoteca o un simple joc d'estirar la corda. Les seues maneres eren cavernàries i brutals, però ho arreglava tot amb un riure profund i sincer. Simplement, desitge que el seu viatge durant 20 anys per arribar a ser el més 'grande' haja valgut la pena...