BARRIS DE SANT MARTÍ

Darrerament hem fet un parell d'entrenaments pel districte de Sant Martí descobrint, no sense sorpresa, que no es tracta de cap barri. De fet, no existeix com a tal.

El recorregut comença a la Plaça de les Glòries enfilant la Diagonal cap al nordest i girant al costat de mar quan arribem a la Rambla del Poble Nou. A tocar de les onades de desembre arribem a la Platja del Bogatell i la Mar Bella. El passeig marítim se'ns acaba al Fòrum on girem cap a la muntanya per la Rambla de Prim. A la dreta, abans del riu Besòs, trobem la Mina.

La Gran Via s'ofereix immensa als nostres peus mentre ens endinsem en els Barris de La Pau i La Verneda. El paisatge prenyat de blocs repetits sempre és molt similar i guarda vestigis de temps pitjors o no.

Finalment descansem les nostres pesades cames al Parc del Clot on s'acaba el nostre viatge interior als llocs 'on la ciutat canviava de nom' com deia Paco Candel de la Zona Franca.

MILLOR TEMPS PER A VANESA

No tenia previst córrer. El mes de desembre és un seguit de sopars, dinars, nits i fartades del qual costa recuperar-se. Però un costipat d'una companya m'ha permès completar la meua quarta o cinquena participació amb el seu dorsal enganxat al pit.

He anat molt bé durant tots els quilòmetres, encara que sortir tan darrere en aquestes proves fa que el degoteig de gent al davant teu siga immens.

Molt difícil córrer cómode amb 10.000 persones en carrers massa estrets. Quan portava més de mitja hora he vist a prop la possibilitat de baixar de 50 min i he apretat encara que les cames se'm queixaven amargament. Al remat, un temps de 49'40 que m'ha deixat destrossat per afrontar amb garanties una revetlla de cap d'any gracienca.

DESEMBRE ENTRETINGUT

Entre el judici a Camps i a Costa, el cas Emarsa i la bola d'Urdangarín que cada vegada es fa més gran, estem passant un mes de desembre encisador.

Reconec que és un plaer vore a aquestos dos 'pájaros' davant del jutge en cara de preocupació, sense rellotges ostentosos i esperant un veredicte que cada volta sembla més allunyat dels seus interessos.

El tema de l'Empresa Metropolitana d'Aigües Residuals de València és un merder (mai millor dit) monumental que ja vorem com s'ho fan per tapar-lo perquè amenaça directament a Rita Barberà.

I què dir del Duc de Palma, de sobte els mitjans de comunicació ja tornen a anomenar-lo Iñaki. Per mi ja poden despenjar la samarreta retirada del Palau Blaugrana perquè donar-li aquest honor a aquest fulano...

NIT DE DILLUNS

Quan perds 14-0 tens una sensació que et recorda al vell camp de terra del Segarra en un matí de dissabte amb una samarreta groga barrada i un vell de l'Espanyol amb el monyo blanc cridant-te des de la banda.

Et venen a la memòria uns vestidors mig foscos, una pista de bàsquet feta pols, una piscina buida i un trampolí d'on ta mare assegura que saltava de ben jove.

Mentre van caient els gols i repeteixes el moviment ben après de recollir la pilota de dins la xarxa....vas pensant en que collons fas alli. T'agrada tant aquest maleït joc per passar una estona horrible durant una nit de dilluns de desembre?

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Ahir a la meua família es va aconseguir una petita victòria vestida d'un detall inesperat. Em truca mon pare i m'explica que en Canal Bou ha aparegut la notícia que 'La Muixeranga' ha estat considerada patrimoni de la humanitat.

Per descomptat, ja estava informat d'aquesta gran alegria, però em va agradar més que el meu pare la sentís com a pròpia. Potser és el primer pas per seguir amb els nostres viatges culturals per saber que Algemesí és un poble més o menys igual de gran que La Vall, que es troba a la comarca de la Ribera i que al mes de setembre fan alguna cosa pareguda als castells catalans.

De tant en tant, ja va bé que els d'allà baix tinguen una bona injecció d'autoestima que no tinga a veure amb els bous, les mascletades o la paella (que no és arròs amb coses).

A TREMOLAR!

Divendres nit a l'Heliogàbal en el cor de Gràcia vaig poder trobar-me per primera vegada amb el Sènior i el Cor Brutal. El meu primer gest fou comprar el nou disc 'GRAN' sense haver-lo escoltat abans. Tota una declaració de intencions.

Només els havia escoltat una miqueta via myspace i m'encantava la cançó 'El signe dels temps' que va guanyar el premi Ovidi Montllor a la millor cançó de 2009, tot i que després d'un parell d'hores de concert no la van tocar. Tota l'estona van sonar temes tan bons que cadascun d'ells era com un xicotet regal embolicat que calia obrir i paladejar.

Hauria d'haver anat al setembre a vore'ls al festival Altaveu de Sant Boi...quin gran error!

QUINA VERGONYA DE DEBAT

Aquests són els dos 'fulanos' que encara tenen la cara de demanar-nos el vot sense miraments i amb un cinisme que ultrapassa els nivells normals d'imbecilitat humana.

Un debat que no és debat, una democràcia que exclou els altres partits i ens obliga a triar entre 'Torreta i Perdisión'.

Un ball de conveniència centrat en a vore qui la diu més grossa i la seguretat que els altres ja ho havien fet abans. Tot macerat amb la llarga lletania del 'I tu més...'

De veres, que de vegades acabes donant-li la raó al faro de Peces Barba i retornar a la màxima que no ens falla mai: 'L'autonomia que ens cal és la de Portugal'.