ELOGI DE L'INVISIBLE

Açò és un homenatge a la gent que fa la feina fosca, al personal discret que sembla no estar, però sempre apareix en el moment correcte. Difícilment podiem trobar un aspecte a llarg de la nostra vida on els actors secundaris no tinguen una importància clau en l'èxit de qualsevol activitat.

Tóbal Rentero, Nèstor Mont i Paco Lucas formen part d'un conjunt d'artistes que treballen per recordar la memòria oral del poble, per aconseguir sons i melodies nostres que resten oblidades.

Divendres 15 vam gaudir d'una nit memorable per inaugurar el Festival Tradicionàrius al barri de Gràcia. Ja vam ser a l'octubre del 2008 quan els vam descobrir en el mateix escenari. Aquesta vegada Pep Gimeno 'Botifarra' venia acompanyat per tot l'arsenal de bons músics per presentar el seu darrer disc 'Te'n cantaré més de mil'.

La gentada que omplia l'auditori es va quedar en ganes de que el concert no s'acabara. Lliçó de música d'arrel, de parlar meridional i de romanços.

27a MITJA MARATÓ DE SITGES

Diumenge passat vaig fer la primera mitja marató des de la de Vila-real al Juny del 2008. Fa molt de temps que faig curses i sembla que no he après res. Si no has entrenat millor no la faces, però si al remat la fas, cal fer-la amb una miqueta de seny.

Sovint el meu 'coneixement' brilla per la seua absència i no vaig pensar gens, al quilòmetres quatre ja m'havia llençat cap endavant amb la confiança que dóna ser un inconscient. Cal dir que del 8 al 10 hi havia una pujada prou pronunciada que et deixava les cames ben carregades. Al final va passar el que estava escrit que passaria. Al quilòmetre 16 se'm va acabar la gasolina i els darrers cinc van ser una tortura. La llebre de Baldomar es va comportar com un campió i va baixar tres minuts el seu rècord. A més a més les males llengües diuen que estava mal mesurat. Un temps final de 1h 46min indica que deuria canviar d'hàbits urgentment.

GRAN REGAL DE NADAL

Hui fa deu anys de la mort d'Enric Valor que va ser l'autor del millor llibre de la història: La Flexió Verbal. Segurament aquesta afirmació és una barbaritat, però així ho sent, de veres.

Només el vaig veure una vegada en un homenatge que li van fer a la Plaça de Bous de València (quan encara el règim ens la deixava per fer actes 'perillosos') l'abril del 98. Caminava amb dificultat, però el vam notar emocionat. Mentre el llarg aplaudiment es feia etern, vaig recordar la meua relació amb el seu llibre.

El 1991, vaig començar la secundària en un Institut amb línia en Valencià (mai no agraïré prou als meus pares aquesta decisió). Trucava cada dia per preguntar dubtes, ortografia i sinònims als meus familiars. Al nadal vaig rebre el millor regal, un llibre que m'ha ajudat tota la vida, anys i anys mostrant com calia dir les diverses formes verbals, com calia tenir cura del llenguatge, això no té preu!

Per aquesta raó, quan algú em pregunta quina obra té el caràcter d'èsser imprescindible, només cal pegar una ullada a petit volum amb les fulles gastades que descansa entre el Barcanova i el Diccionari de Sinònims de S.Pey. I encara dura...

RESITÈNCIA

Ja portava unes quantes visites a València pensant que calia fer una excursió al Cabanyal abans que el poc trellat de l'Ajuntament acabara amb el patrimoni de les cases del barri a prop de la mar. Em pensava que el destí d'una gent que portaven més de deu anys de lluita aferrissada amb Rita Barberà estava escrit.
De vegades passen coses inesperades i avui ens hem despertat amb una notícia que els companys de Salvem el Cabanyal portaven temps esperant. El Ministeri de Cultura s'ha mullat a favor de les demandes dels veïns i ha qualificat 'd'espoli' l'actuació del Ajuntament de València durant aquestos anys. Sembla que el vell somni de Rita d'allargar l'Avinguda de Blasco Ibáñez fins els Passeig Marítim haurà de seguir esperant. De totes maneres, cal urgentment una visita al barri resistent.

L'HOME AQUELL

El primer dia de l'any bufava un vent de mil dimonis per la Plaça l'Assumpció on em vaig creuar amb un antic membre de la Penya més 'xunga' del terme. Recorde que jugava com a davanter centre en el meu equip fa molts anys. Recorde també que em va salvar d'una bona tocada de cara per part d'un ganster local un estiu a les 6 del matí. Recorde que amb els seus amics sempre eren els més abusadors, els més conflictius i els més drogats.
Els cabells se li han tornat blancs com si haguera vist la mort de molt a prop. Caminava amb la mirada perduda sense saber on anar. L'època dels millors dies ha passat i el nostre cos té memòria. La seua visió m'ha fet recordar una cançó de fa un temps...

EL PAPA MALEÏT

Qui millor per parlar del Papa Luna que un fill de Benicarló? Manel Garcia Grau ens conta com es va esdevenir el Cisma d'Occident a l'Església entre els segles XIV i XV. Com Peníscola arribà a ser la plaça forta del Papa que va plantar cara a mitja Europa.

La història està plena de traïcions, aliances i alta política de l'època. També apareix Sant Vicent Ferrer que feia de conseller de Benet XIII fins que va portar la contrària al seu cap.

És una oportunitat única per descobrir temples com el de Santa Maria a la Tinença de Benifassà o el de Sant Miquel de Cuixà a prop del Canigó que ens sonen llunyans, però també són les petjades que ens han fet arribar fins ací.

VALÈNCIA DINS LA TEMPESTA

'València dins la tempesta' de Gonçal Castelló és una visió general de l'ambient del Cap i Casal durant els anys 30. Una societat convulsa que bollia d'activitat política i cultural les 24h del dia. El llibre està ple de salts en el temps que per una banda ens mostren l'època de la 2a República (com tot es va encaminant poc a poc cap al fatal desenllaç) i per altre costat trobem la dura narració de la primera línia de foc al front de Terol.

Cada vegada que m'endinse per textos relacionats amb la guerra civil veig que els valencians hem tingut molta mala sort (sense comptar amb la teoria de que cada poble té el que és mereix). El mateix juliol del 36 quan tot va començar, el nostre estatut estava en tràmit parlamentari i justament quan les tropes feixistes van guanyar, els aliats que estaven a les beceroles de la Guerra Mundial no van actuar contra Franco i el van deixar fer. I després diuen que els devem alguna cosa als americans...