Era octubre del 2001 i estava gaudint de la meua primera setmana dels Premis Octubre. Una nit, en un lloc amagat del barri del Carme anomenat Ca Revolta, vaig conéixer en Biel Majoral. En principi, només fou un concert de petit format farcit de textos de Blai Bonet, amb un bon auditori i una millor companyia. Mesos després vaig descobrir els seus dos únics discs 'Vou veri vou per no dormir' (1997) i 'Temps, temps, temps' (2000). La llegenda del cantautor-mestre d'escola es feia cada vegada més mítica pel sol fet que el nostre protagonista no s'aventurava sovint a fer recitals i els seus 'bolos' es podien comptar amb els dits d'una mà.Després de 7 anys, divendres el vaig retrobar en el C.A.T. amb energies renovades i presentant un nou disc sobre cançons republicanes. Poesia i cant es van fondre un cop més per bastir ponts d'esperança entre Algaida i el barri de Gràcia.
2 comentaris:
Cha, qué bonico.
Bonico i aseat!
Publica un comentari a l'entrada