NEGRES I CRIMINALS

Des de sempre, he tingut amagades en un racó un parell de novel.les negres de les quals no recorde molta cosa. Només que em van agradar molt en el moment en el que les vaig descobrir. Les guaitava en la llunyania mantenint la promesa de tornar-les a llegir algun dia. Parle de 'Elles no se n'adonen' de Boris Vian i 'La clau de vidre' de Dashiell Hammett.

Aquestes darreres setmanes sembla que m'ha entrat una xicoteta dèria per retornar a aquests tipus de relats. Primer fou 'Las Tres Balas de Boris Bardin' del company Milo Krmpotic, després 'El crepuscle dels afortunats' de Juli Alandes i ara estic amb una altra de Ferran Torrent 'La mirada del tafur'. Caldrà passar-se per la Barceloneta, diuen que la llibreria adequada es troba alli.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

Tots els dimarts del passat mes de novembre vam assistir al 3r Seminari de Pensament per la Pau organitzat pel Centre d'Estudis JMDelàs de Justícia i Pau. Durant les sessions, hem escoltat activistes explicant el concepte de desobediència civil i l'acció no violenta, tenint present les seues ramificacions i metodologia. S'ha parlat del pensament gandhià i l'ecopacifisme actual, a més de conéixer l'experiència de Pepe Beunza que fou el primer objector de consciència de l'estat l'any 1971. Tot i no ser un encontre amb nombrós públic, s'ha aconseguit un petit espai de debat entorn a les idees per intentar canviar el món en un futur proper.

RIAS VERDES

Diumenge passat vam recórrer de nou els carrers de la ciutat amb la disputa de la 87a Jean Bouin. La quantitat de gent fou enorme, les dificultats per circular també eren grans i l'entrenament previ bastant escàs. Tots aquests factors van provocar que el temps fóra 49'20, dos minuts superior a la marca del Cros de Sants fa menys d'un mes.

Les úniques notes positives de la jornada van ser la marca personal de l'osonenca Anna Radcliffe i la samarreta color verd turquesa. L'èxit de la convocatòria restava en l'esmorzar del migdia al Rias do Sil de la Plaça Navas. Gran local, llàstima de la seua preferència pel color blanc.

EL SOLDAT DE PANDORA

La setmana passada vaig fer una passejada per la vida de Sebastià Piera. El viatge inicial em portà per la seua joventut a Baldomar, on l'amistat amb Cisquet Comabella durarà per sempre. La militància en el partit comunista ajuda a crear uns sòlids principis que es veuran en perill durant la guerra civil espanyola.

L'exèrcit roig requereix dels seus serveis durant la segona Guerra Mundial a Bielorússia, Lituània, el Caucas i l'Uzbequistan. Torna a Catalunya i és detingut, patint un temps a la presó franquista amb les obligades tortures a la Via Laietana. L'exili a França no és un camí de roses i en el seu cap sempre pensa en el retorn, però el propi govern francès el deporta a Còrsega el 1951.

Podriem dir que tota la seua existència fou una lluita constant, un rebel sempre en moviment, uns ideals mai traïts...

SÀHARA LLIURE!

Ja feia dies que volia parlar del Sàhara Occidental. De les ganes que té el Marroc de conquerir un territori que només pertany legítimament als Saharauis. De la passivitat institucional i la covarda actitud de la diplomàcia espanyola. De la llibertat de premsa i l'agressió contínua als mitjans estrangers que intenten informar del genocidi.

Supose que és una 'ganga' per al Marroc fer el que li vinga de gust amb la complicitat internacional, trepitjant un país i posant en pràctica una política de colonització il.legal i perfectament orquestrada des de fa anys. Mentre tot açò passa, els refugiats veuen enterrades les seues esperances en campaments com el Tindouf on esperen algun dia tornar a casa.

És important saber de l'enorme responsabilitat que té el govern espanyol en aquest problema i si no tinguera tanta por de perdre Ceuta i Melilla, faria una miqueta més resoldre el conflicte.

NOU INDRET

Diumenge passat, després d'unes quantes 'giragonses' per caminets d'horta, vaig descobrir la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí. M'agradaria pensar que Miquel Duran va passar alguna vegada per ací quan va escriure aquell vers: on l'àvida pupil.la junta el blau i la plana...

Una mar de tarongers ho enlluernava tot, un petit mapa d'un antic país amb la Vall amagada i espectant. Un xicotet puig on arriben tots els camins, el refugi de les joies preuades i una posta de sol molt adient per la celebració. A poqueta nit, enfilem cap al nord entre la pluja, després d'una bona pràctica de caliu, tendresa i paraules ben dites.

VELLS I NOUS TEMPS

Quan arribes a la Plaça d'Espanya, queden menys d'un parell de quilòmetres per arribar a meta. Només un filet que puja tot recte en uns 10 minuts que es poden fer eterns.

Si has estat prudent, si has guardat forces, la Creu Coberta serà benèvola amb tu i arribaràs amb solvència a la confluència de la Rambla del Brasil. Per altra banda, si t'has passat d'agossarat o d'optimista, si pensaves que podies seguir un ritme que no era el teu, doncs el carrer comercial més llarg d'Europa es convertirà en un mur que no oblidaràs.

Fa uns anys vaig patir bastant a la Carretera de Sants i diumenge hi vaig tornar amb el millor temps de l'any 47'19. Cursa dels vells temps i dels nous per a l'Anna que va completar la seua primera volta a peu com 'toco'. Benvinguda i moltes felicitats!

2a CURSA DEL CORRELLENGUA

Ahir al migdia un casament civil a la Plaça de la Vila de Gràcia ocupava la major part de l'espai. La gent contenta llençava arròs als núvis mentre les fotos i les abraçades eren recurrents. Entre tanta felicitat, un grup de jovent s'afanyava a preparar un escenari per a un altre tipus de celebració.

Quan vaig recollir el dorsal, em vaig adonar que la cursa seria especial. Una furgona ens obria el pas amb una pancarta adient mentre els veïns es quedaven de 'pasta de moniato' només veure'ns. Una volta a peu amb només 14 participants! Els carrers estrets van fer que el recorregut semblara més llarg i la resaca de la nit de divendres no ajudava a rodar més còmode. El que no passa a Gràcia no passa enlloc...

GEGANT DE PEDRA

Dissabte passat vam passar bona apart del dia al costat d'un gegant. Una gran paret de roca que sovint la podem veure des de la plana i sembla que ens observa encuriosida i pacient. Encara que només he pujat dos vegades al Penyagolosa (1.813m), no les recorde molt bé perquè fa ja massa anys.

A Vistabella del Maestrat (el poble més alt del país) feia un dia preciós, però no podiem anar de caminada. El nostre objectiu era fotografiar cavalls. Animals magnífics, bona companyia i un gran 'fregitòrum' per arredonir la jornada.

COSES DE LA PLUJA

El 9 d'Octubre de 1994 vaig quedar amb uns companys per anar a la mani a València amb el bus que s'organitzava des de la plaça del mercat. Recorde que plovia moltíssim, però nosaltres sense molt de seny vam decidir desafiar els elements i anar al cap-i-casal.

Recorde que aquell any la festa del Correllengua es celebrava en una drassana del port i la gent s'havia refugiat de l'oratge en aquell magatzem obert. En un moment de la festa, tres amics vam decidir que ja teniem prou d'estima a la llengua i ens vam llençar a descobrir la ciutat. Vam recórrer places i carrers que no encerte a situar en el mapa, tot buscant un cinema antic difícil de trobar. La pluja ens va deixar una imatge d'una València gris, de carrerons humits i voreres irregulars. Va ser el nostre primer octubre...

RIUS DE GENT

Diumenge passat vaig córrer per Barcelona juntament amb 12.000 persones. Massa gent a la Cursa de la Mercè. Com acaba al costat de casa i tant la llebre de Baldomar com Roser s'havien apuntat...el xic no podia ser menys.

Tot i eixir una miqueta endarrerit em vaig trobar molt bé durant tot el recorregut on sempre predominen les rectes llargues. Només s'havia de tenir present la darrera pujada de Sepúlveda i principalment la del Paral.lel que és criminal. Cal també dir que es fa molt difícil córrer amb tanta gent inundant els carrers. Finalment vam fer un temps discret, però correcte de 47'45.

La nota positiva del dia fou el temps de Roser en els seus primers deu quilòmetres: 1h 3min. Tot una fita que no oblidarà mai.

UNA TIERRA QUE PONGA 'LIBERTAD'

Diumenge passat ens va deixar Jose Antonio Labordeta. Darrerament l'havia escoltat a la ràdio, no recorde en quin programa, on donava la seua opinió sobre l'actualitat.

El recorde sovint en les manifestacions contra el transvassament de l'Ebre i a favor d'una nova cultura de l'aigua. També em ve a la memòria els seus viatges a peu on sempre trobava gent major que li explicaven cançons antigues o receptes de la gastronomia local.

Els anys que va passar al Congrès van ser molt crispats per la pròpia naturalesa del govern d'Aznar i ell sempre es va erigir com a un diputat rebel que sempre deia la paraula justa en el moment adient. M'hauria agradat haver pogut assitir a algun dels seus recitals com a cantautor.

INEVITABLE?

Ara, diuen que tanquen la Llibreria Ona a finals de mes. L'únic espai de la ciutat especialitzat en la venda de llibres en català clourà les seues portes deixant-nos una miqueta més òrfes. Porta en funcionament des del 1962 i ha estat testimoni d'un temps decisiu per a la història del país.

Quan done una volta pel centre sempre m'agrada passar per Gran Via 654 i escrutar a veure què puc trobar d'interessant. Sempre tenen moltes coses d'editorials xicotetes que és difícil trobar en altres llocs. És una llàstima que per part d'alguna institució o govern competent, no s'haja fet un esforç per mantenir un lloc que és patrimoni de tots aquells que ens estimem els llibres i la llengua.

MASSA ARRÒS...

Podriem dir que feia molta calor, que setembre no és un bon moment per fer mitges, que si les pujades i les baixades, que la recta final era de dos quilòmetres terribles...podriem dir tantes coses.

La realitat és que diumenge vaig fer la mitja marató més lenta de la meua història: 1h 55min. 10 minuts més lent que les de gener i maig.

Per seguir en la tradició d'enguany (Sitges i Vila-real ho confirmen) no la vaig preparar gens i això, com hem dit tantes vegades, 'és un fer la mà'.

Com sóc un 'cabut' m'he proposat fer d'ací un mes la de Sant Cugat a veure com va, però aquesta, 'puedo prometer y prometo' que la faré decent. Espere.

ANIVERSARI

Avui fa 86 anys va nàixer a Burjassot Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Aquest estiu s'ha proposat fer una festa cada any per recordar el nostre poeta. L'exemple el tenim a Escòcia, on des de fa 200 anys celebren el Burns Supper. El 25 de gener és l'aniversari del seu poeta nacional Robert Burns (1759-1796). En principi l'event principal és un sopar en el qual la gent recita poemes fins que s'acaben les existències de whisky.

Unes 20 poblacions arreu del país celebraran aquesta nit el Sopar Estellés. És important que aquesta activitat arrele perquè podria significar un impuls bàsic pel nostre futur com a poble. Ahir ja vam fer un petit tast en la lectura que es va realitzar a l'Espai Vilaweb, encara que no vam trobar el poema que voliem llegir...

LECTURES D'ESTIU

Encara que la imatge convida a la lectura vora el mar, la major part del que he llegit en aquesta època de l'any ha estat dins dels avions.

'Txetxènia any III' de Jonathan Littell és una descripció crua de l'estat actual de la república del Caucas, on el culte al seu president Kadírov (recolzat per Moscou), l'extremada religiositat i corrupció fan un coctail explosiu de difícil digestió.

'La dècada prodigiosa' de Vicent Artur Moreno és una reflexió sobre el doblatge al País Valencià. Analitza la gran oportunitat perduda per instaurar un model acceptat per part de Canal 9 durant la dècada dels noranta. Va ser un pas enrere del qual tardarem molt de temps per recuperar-nos.

'Tranvía a la Malvarrosa' tot un clàssic de Manolo Vicent. Relata paisatges i personatges de la Plana als anys 50 i també t'acompanya per la València de l'època. Curiosa la mentalitat de la gent d'aquell temps on si un xiquet destacava en els estudis de seguida calia fer-lo capellà i a casa rebia sempre el millor tros de carn.

QUILÒMETRES

Viatge amb majúscules, bona organització i millor companyia! Des del passat dia 31 de Juliol hem fet una passejada pels Estats Units, concretament hem visitat 6 estats: Illinois, Wisconsin, Nevada, Utah, Arizona i Califòrnia.

Vam redescobrir Chicago i el seu metro en altura, els mosquits del llac Michigan a les afores de Milwaukee no ens van donar treva. L'aire brusent de Las Vegas ens feia sentir literalment dins un forn. Moment tràgic quan era impossible trobar cervesa a Blanding (poble mormó de Utah). La brutalitat del Gran Canyó ens va enlluernar i, com no, un mar d'autopistes ens va engolir en aquella jungla d'asfalt que anomenen Los Angeles.

També vam apendre a jugar a beisbol i ens vam enfrontar amb el desert de Mojave i a les seues rectes sense fi. Cal dir que la de la foto no pertany al desert californià sinó a Monument Valley. Tot molt bonico...de veres.

CARROS DE FOC

Del 10 al 14 de juliol vam fer una travessia espectacular pels Pirineus. En concret, dins el parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Els CARROS DE FOC uneixen tots els refugis del parc que casualment es troben en diposició circular.

Degut a les pluges d'enguany la quantitat de rierols, llacs, i cascades que vam trobar va ser important. El grup humà que vam formar fou bàsic per a que l'aventura arribès a bon port, ja que en tot moment els integrants de la colla estaven disposats a ajudar-se mútuament. Ni la pluja, ni la calor sufocant, ni la neu, res no va poder amb nosaltres. Quasi ho aconsegueix el pas del Contraix, però com veieu a la foto tampoc era tan temible.

L'itinerari no era fàcil i els gairebé 60 quilòmetres amb 9.200 metres de desnivell era per pensar-s'ho molt. L'estany negre, el pas de l'òs, la Restanca, simplement una lleugera caminada per Suïssa...

3a CURSA PER LA INTEGRACIÓ

Diumenge vam fer la darrera cursa de la temporada al Districte de Sant Andreu. Des de fa tres anys un Centre Comercial organitza casualment aquesta festa de l'esport el primer diumenge de rebaixes al mes de juliol. No és el millor mes per córrer, però també és una bona causa.

La llebre de Baldomar va començar molt ràpid i a mi em costava seguir-lo en la llunyania. Vaig aguantar-lo fins el quilòmetre cinc on es va evidenciar que si seguia aquell ritme no acabaria la carrera. Vam patir molt per la calor i el poc entrenament, però el temps de 48'30 no està malament del tot.

COM A CASA

Dimarts passat al meu antic institut van organitzar un sopar per acomiadar dues companyes que enfilen el camí de la jubilació. No hi va haver cita de Tirant lo Blanc, però fou una nit per retrobar velles cares, antics noms i posar-se al dia en segons quines línies vitals.

Com sempre en aquell centre, tot va ser amanit amb menjars sucosos i abundant vi, tot recordant el temps del batxillerat nocturn. La 'millor' terrassa de Barcelona acollia una nit màgica d'un lloc on fa temps em vaig sentir com a casa.

Per acabar, les protagonistes de l'event ens van regalar una petita llibreta que amagava un poema i una recepta. És possible trobar un present millor?

LA CATEDRAL DE LA PILOTA

Al migdia, creuant el carrer des d'una llibreria, baixem per un túnel que sembla no acabar mai. Un espai amb un parell de taules de jubilats que vigilen d'una manera pretoriana l'entrada al temple.

Ningú nota la nostra presència, aprofitem la invisibilitat per colar-nos en una mena d'església blanca i silenciosa. Tot és molt vertical, durant un segon tinc la mateixa sensació que en la Mesquita de Còrdova o la Catedral d'Amiens.

Un amable aborígen ens fa una lleuguera explicació del joc que només he seguit alguna vegada a la televisió i encara no he arribat a entendre. Assegura que el Trinquet de Pelayo és més 'bonico' ple de gent en dia de partida.

PALLARS SOBIRÀ I LA NOGUERA

Cap de setmana per les terres de Lleida a la recerca de la llegenda negra del poble de Tor. Un nombrós grup d'onze persones vam llogar una casa rural a Montesclado des d'on teniem una panoràmica envejable dels pobles de Tírvia, Burg i Farrera. Dissabte al matí ens vam dirigir cap al nostre objectiu que és un poble a tocar d'Andorra i on et sembla estar molt lluny de tot.

El riu baixava cabalós, potent i amb una música constant que ens recordava els anys d'enveges, odis i mala maror típiques de les comunitats petites i aïllades. Cercàvem el 'Palanca' en els ulls de la gent d'Alins i en la conversa breu amb la mestressa de la Fonda Muntanya. No el vam trobar.

Diumenge vam visitar un lloc que teniem pendent: Baldomar. Cal també insistir en la promesa de tornar-hi per fer una 'torrà del cuquello' a Can Comabella. El dinar a Artesa de Segre fou breu, però encara vam tindre temps per paladejar la truita d'espinacs a l'estil Bucarest.

OCCITÀNIA EXPRESS

Del 20 al 22 de maig vaig dirigir-me cap al nord per visitar la meua família a Tolosa de Llenguadoc. Travessant la Catalunya nord i deixant a un costat Carcassona, vaig arribar a les afores de la capital occitana amb un sol i una xafogor contundents.

Els meus viuen molt a prop de l'aeroport en un barri residencial sense massa vida al carrer, però amb edificis nous i els serveis bàsics coberts. No coneixia l'anomenada 'ciutat rosa' i em va agradar molt Le capitole, els carrers empedrats i el riu Garona (el qual recordava més petit a la Vall d'Aran).

Només vam estar unes hores que foren suficients per trobar un magnífic cassoulet en un restaurant regentat per exiliats espanyols originaris d'Oriola. Llàstima que el famós bar dels 20 tiradors de cervesa belga no obrís al migdia.

La ciutat bollia d'emoció davant la propera consecució de la Copa d'Europa pel seu estimat equip de rugby. Tornant cap a casa, no em vaig poder estar de passar per Perpinyà per conéixer la meua particular meca del rugby.

MAVI MARMARA

Considere que l'atac d'Israel a la 'Flota de la Llibertat' no és casual, no entra dins d'una suposada resposta desmesurada, ni aïllada, ni s'ha fet d'una manera esbojarrada ni aleatòria. El terrorisme d'estat s'ha produït justament quan els governs israelià i nordamericà encetaven una cimera amb bones perspectives per tractar el carreró sense sortida d'orient mitjà.

L'armada jueva ha assaltat d'una manera, que recorda a la dels pirates de l'oceà Índic, un grup de vaixells d'una ONG turca que portava ajuda humanitària als territoris ocupats de Palestina.

El bloqueig a Gaza és injust, vulnera els drets humans bàsics i atempta contra l'única via de resolució del conflicte que passa pel reconeixement d'un estat palestí a tots els nivells.

Compartisc la idea d'un company que aquesta setmana comentava: 'la gente que acusa de racismo a las autoridades de Israel se equivoca terriblemente, lo de hoy demuestra que tratan al resto del mundo exactactamente como a los palestinos...'

TEMPS DE CIRERES

La setmana passada vam fer una escapada a Sant Climent de Llobregat per aconseguir una de les fites anuals que t'indica la proximitat de l'estiu: un bon grapat de cireres. La 'fartà' durant 3 dies d'aquesta fruita associada a Moncofa i als seus blavons, ha ajudat a preparar la meua dieta per a la Mitja Marató de Vila-real. Feia dos anys que no la completava i al igual que a Sitges al Gener, l'he feta sense entrenar massa. Enguany hem començat a les 8'30 del matí i no hem patit tant la calor que a migdia era sufocant. Ha estat una cursa intel.ligent, controlant el temps per quilòmetre i buscant desesperadament les ombres dels carrers empedrats. El sopar del dissabte fou bo, l'esmorzar de diumenge també i no em vaig deixar portar per massa alegries en el ritme de carrera al principi de tot. Finalment, 1h 44min que no està gens malament per a l'entrenament que portava.

O CAPTAIN! MY CAPTAIN!

Sempre havia cregut que mentre ens donava classe representava un personatge ben après amb tota la seua parafernària del seu accent perfecte i gestos minuciosament assajats. Ens presentava la Història de la Llengua d'una manera rigorosa, ponderada i sabia fer-se entendre encara que l'Old English fos realment indigest. Va descobrir-nos qui era Venerable Bede, Chaucer, King Alfred the Great, Beowulf, etc... i nosaltres seguiem el fil de l'explicació amb una mescla d'admiració reverencial i fam de coneixements.

Aquesta setmana ens ha deixat Xavier Campos i amb ell se'n va una part de la memòria dels millors anys de la nostra vida. Un trosset de cor que ens fa una miqueta més orfes i ens mena a llegir Walt Whitman.

EL REI NU

Aquest personatge ahir va dir la gran frase de la primavera: 'Soy Honrado, desde Finisterre al Cabo de Gata'.

No contesta preguntes de periodistes des del gener, es troba sempre perdut pel món inaugurant i posant per a la foto. No apareix per les Corts a les sessions de control i quan ho fa, ve tot Déu a aplaudir-lo com si fóra una estrella del rock. No m'explique en quin món viu, de veres, pense que tota la façana virtual de la política que representa l'ha engolit definitivament. El seu somriure forçat se li dibuixa en un semblant preocupat i seriós que tracta de defugir.

Navegant constantment en el cinisme, la resta del seu partit tanca files sense que a ningú se li caiga la cara de vergonya. Crec que no trobarem el xiquet innocent que alçarà la veu i reconeixerà que el rei camina desorientat en la més absoluta nuesa.

DAVANT LA PROCESSÓ

Diumenge el vaig tornar a trobar. No el vaig conéixer fins que em va cridar pel meu nom a un metre de distàcia. Va ser una salutació breu i amistosa que no va durar més d'un minut. Portava ulleres de 'xalao' i el seu cos restava lluny d'aquella flaire d'Hèrcules de mitja capa que sempre l'havia acompanyat. Passejava carrer amunt amb la dona empenyent un cotxet de nadó.

Recorde les seues ànsies per demostrar que era el millor. Li donava igual que fos un combat de judo, un partit de tennis, una baralla de discoteca o un simple joc d'estirar la corda. Les seues maneres eren cavernàries i brutals, però ho arreglava tot amb un riure profund i sincer. Simplement, desitge que el seu viatge durant 20 anys per arribar a ser el més 'grande' haja valgut la pena...

HOSPITALET A LA NIT

Dissabte passat vam córrer una cursa que és el primer any que s'organitza: La Cursa Nocturna Ciutat de l'Hospitalet. L'eixida i l'arribada es trobaven a la Plaça d'Europa on els darrers anys s'ha aixecat una espècie de 'City' londinenca amb gratacels, centre comercial i l'arxifamosa botiga sueca dels 'hot dogs'.

La nostra missió era completar la volta curta de 5 quilòmetres amb les dues noves incorporacions a aquesta dèria de la suor i l'asfalt. Ho van fer molt bé, amb un temps de 31'40. Només en la darrera recta van necessitar de recolzament psicològic. Tota una fita per a elles que no podran mai més treure's de damunt la passió per córrer.

SABER MOURE'S

És increïble com els mitjans es posen d'acord en certes coses i només insinuar una opinió contrària sembla un sacrilegi o una falta de trellat important.

Ahir mateix va morir Juan Antonio Samaranch Torelló. Per tot arreu plouen lloances, bones paraules i discursos d'homenatge. Encara estic esperant que algú que no siga Vilaweb done una visió distinta i que presenten el personatge com un 'espavilat' exfalangista amb predilecció pel poder i el canvi de jaqueta. A més a més durant els seus anys en el COI nombrosos rumors de corrupció van sacsejar aquesta institució i mai ningú no ha intentat aclarir aquestes acusacions.

En la foto observem el nostre protagonista l'any 74, com a president de la diputació, durant la celebració de l'aixecament feixista del 18 de juliol del 36. Quasi res...

LES CATACUMBES DE LA MARATÓ

Ahir vaig fer una visita turística a les entranyes de la Marató de Paris. Vam començar amb tots el Camps Elisis plens a vessar amb 40.000 persones, trepitjant la pedra i gaudint d'una fresqueta intermitent. La primera hora va anar com la seda amb bon ritme, encara que la vaig fer en solitari perquè havia perdut al personal a les primeres de canvi.

De sobte al km10 ens tornem a retrobar abans d'arribar al Bois de Vincennes. Molèsties massa matineres al km15 i primers avisos del que passa quan la preparació no és la correcta.
Quan navegavem sense pena ni glòria pel quilòmetre 28 la gasela orelluda té un atac de ciàtica terrible que li impedeix córrer amb normalitat. Aquell és el moment decisiu, si hagués anat endavant potser hauria fet 4h 15m, però la veritat, em va fer mandra estar quatre dies sense poder moure'm i damunt empitjorar la meua marca de fa un mes a Barcelona. Decidim caminar fins al final de la cursa veient com tothom ens passava i bevent vi en totes les paradetes del temut mur a partir del quilòmetre 30. Al remat un temps de 5h 25min que ens deixa un regust amarg i amb ganes de tornar...

CAN SOLER-SABORIT

A la llibreria, sempre li deixava la faena més bruta. Quan em trobava algun problema amb els albarans, les factures o l'inventari...la seua cara dibuixava un gest de cansament fingit i m'ho explicava per enèsima vegada amb més paciència que un sant.

Se'n va part de la meua família durant aquest anys a la gran ciutat. Junts hem escrit una història farcida de riures, curses, bona cuina i millors moments. M'han permès gaudir dels xiquets passant vesprades divertidíssimes i esgotadores. Tolosa de Llenguadoc els espera per obrir una nova etapa plena de menjars sucosos per tastar i mitjanes fredes per recordar que un dia els llibres ens va unir i ja serà molt difícil no passar per Occitània sense fer parada i fonda a Can Soler i Saborit.

UNA DE LES PRIMERES DE BUTXANA

La imatge que em ve al cap quan parle de Ferran Torrent és a la pel.lícula de 'Gràcies per la propina' en el moment que passa la processó i el personatge de Santiago Ramos menjant tranquil.lament el pernil furtat de Cal retor la nit anterior.

Ja porte uns quans anys llegint l'obra del novel.lista de Sedaví i aquesta setmana he afegit un dels primers títols a la cistella. 'Penja els guants, Butxana' no s'apropa als llibres que més m'han agradat d'ell com són 'L'illa de l'holandès', 'Societat limitada' o 'La vida en l'abisme', però sempre és entretingut viatjar als locals més sòrdids del Cap i Casal i descobrir el rerefons fosc d'alguns personatges amb molta corbata i molta poca vergonya . Al final, tens la sensació que és més del mateix, però és una temàtica de la qual no et canses mai.

LA SEGONA MARATÓ

Quina seria la cosa positiva de fer una marató sense haver entrenat massa? Es pot fer només rodant uns quants dies a la cinta de córrer del gimnàs? Quin podria ser el desig de patir una tortura que s'allarga durant 42 quilòmetres i 195 metres?

Amb un mes de preparació, 10 dies de lumbàlgia i un insistent dolor al bíceps de la cama dreta des del quilòmetre 4...se m'ha ocorregut acabar aquest matí la Marató de Barcelona en un temps gens dolent de 3h 59min. Els primers 10 han sigut massa ràpids mentre la conversa amb Cris feia més agradable l'estona. Sense deixar el ritme ascendent he fet la primera mitja en 1h 54min. La llebre de Baldomar m'ha acompanyat en uns difícils 25 a 30. I a partir d'ahi m'he enfrontat com he pogut al 'mur'. Fins al 36 bé, però els darrers 5 la cosa s'ha posat lletja. Calambres a la Plaça de la Catedral i estrabada muscular a Drassanes. He arribat amb les forces justes i jurant que la propera la prepararé millor.

LECTURES I ELECCIONS

Aquesta setmana s'han celebrat la primera volta de les eleccions rectorals a la Universitat de València. En principi hi havia dos candidats (Antoni Furió i Vicent Soler) que representaven una certa idea de país que sempre ha estat el cavall de batalla d'una de les poques, potser l'única institució no controlada per la dreta que governa impúnement des de fa 15 anys.

El resultat ha sigut decebedor, tots dos candidats sembla que s'han anul.lat mútuament i s'han vist privats d'accedir a la segona volta. Vicent Partal ho comentava ahir en el seu mail obert.

Aquest fet podria emmarcar-se dins la lectura necessària de dos textos actuals que tenen el mateix fil conductor: País Valencià, Segle XXI, Noves reflexions crítiques i Ara, País Valencià, Reflexions de la generació que ve.

Un col.lectiu de persones que es pregunten cap on va el país, si cal redreçar-lo, si està perdut, si encara batega. Un conjunt de pensaments al voltant d'una idea de societat que pareix amerada pel tsunami blau.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

Potser el record més vell que tinc es remonta al febrer del 81 quan ma mare em va deixar sol a casa per seguir a través de la televisió dels veïns un moment clau que va ocórrer al parlament espanyol. Aquesta setmana he acabat 'Anatomía de un instante' de Javier Cercas on s'analitza des de moltes vessants el cop d'estat del 23F.

Tota la vida he pensat que només Adolfo Suárez s'havia mantingut ferm en el seu escó mentre Tejero i els seus guàrdies civils s'erigien com a perillosos nostàlgics. No sabia que Santiago Carrillo també es va comportar de la mateixa manera que l'antic president del govern espanyol. Potser van ser dos gestos desesperats de 'polítics purs' com els cataloga l'autor, un sentiment de responsabilitat històrica mesclat amb la sensació de no tenir res a perdre.

El que deixa ben clar aquesta lectura és la profunda debilitat de la democràcia espanyola en aquella època, com tots els estaments de la societat estaven impregnats d'una rància flaire macerada durant 40 anys de dictadura. I Milans amb els tancs per València...

JUANQUI NO TÉ SORT

He arribat a la conclusió que els Borbons són masoquistes. M'esforce a no creure les teories que presenten al monarca, especialment, com un peix bollit sense moltes idees. Vull creure que una miqueta espavilat si que serà. Però dia a dia se'm fa més difícil pensar que tots ells, no són més 'pisterecs' perquè no s'entrenen.

Després de la fenomenal xiulada de Mestalla al maig, resulta que ahir se'ls ocorre passar-se per Barakaldo per veure una final de bàsquet que des del 2001 no presidien. Supose que haurà estat una jugada del nou Lehendakari que volia la foto a tota costa, però realment no ho entenc. El final ja el coneixeu, 30 segons d'himne i en el Bizkaia Arena només aplaudien els de la llotja...

GENT DEL SUD

Primera vegada que tinc entre les mans un llibre de William Faulkner i l'experiència ha estat, cal confessar-ho, una miqueta estranya. Després de la lectura de 'Mientras Agonizo' he arribat a la conclusió que la prosa de l'autor és engoixant i incòmoda. Els membres d'una família humil del sud arrosseguen amb un carro el taüt de la seua mare durant dies, passant penalitats de tot tipus fins poder soterrar-la. Diuen que va escriure aquest llibre en només sis setmanes, de matinada i mentre feia de vigilant nocturn a la central elèctrica de la Universitat de Mississippi. La història té un total de 15 narradors diferents i això ajuda a que la confussió siga constant. Feia temps que no m'alegrava tant en el moment d'acabar un llibre.

LA TOMBA DE RITA?

El Cabanyal a les 10 del matí d'un diumenge se'ns mostra deshabitat, desconegut i amb un regust ranci de poble. M'orientava instintivament, comptava les passes i les voreres que em portaven cap a la mar. Volia veure amb els meus ulls, necessitava passejar a prop de les cases i observar com canvia la fesonomia d'un carrer segons si està dins del pla urbanístic de l'Ajuntament o no. Els veïns insurrectes convoquen una manifestació i tenen tant d'èxit que quan arriba a la Plaça de la Creu del Canyamelar encara no ha acabat d'eixir gent des del punt d'origen. Tot el carrer de la Reina retrona amb un crit de resistència. Alguns diuen que aquest barri serà la tomba de Rita. Simplement crec que des de fa una setmana, València és una miqueta més nostra.

LA CURSA DELS VEÏNS

El passat dia 24 de gener vam tornar a fer la Cursa de Sant Antoni. És una volta a peu que li tinc especial estima perquè només cal creuar el Paral.lel i arribar a l'eixida. Feia dos anys que no participava i val a dir que els darrers temps ha començat a tindre una gran afluència de públic.

En general vam trobar el ritme bo des del principi i vam poder fer uns darrers 1.800 metres brutals per parar el crono en 48'42. El primer objectiu era ajudar a baixar de 50 minuts a una xiqueta de la terra que enguany farà la seua primera Marató. La trobe 'fineta', amb bones cames i una sola missió al cap. A l'abril els 42 quilòmetres de Paris seran una gran fita i sempre recordarem que la primera pedra la vam posar un dia fred de gener molt a prop del temple dels entrepans de botifarra negra...

ELOGI DE L'INVISIBLE

Açò és un homenatge a la gent que fa la feina fosca, al personal discret que sembla no estar, però sempre apareix en el moment correcte. Difícilment podiem trobar un aspecte a llarg de la nostra vida on els actors secundaris no tinguen una importància clau en l'èxit de qualsevol activitat.

Tóbal Rentero, Nèstor Mont i Paco Lucas formen part d'un conjunt d'artistes que treballen per recordar la memòria oral del poble, per aconseguir sons i melodies nostres que resten oblidades.

Divendres 15 vam gaudir d'una nit memorable per inaugurar el Festival Tradicionàrius al barri de Gràcia. Ja vam ser a l'octubre del 2008 quan els vam descobrir en el mateix escenari. Aquesta vegada Pep Gimeno 'Botifarra' venia acompanyat per tot l'arsenal de bons músics per presentar el seu darrer disc 'Te'n cantaré més de mil'.

La gentada que omplia l'auditori es va quedar en ganes de que el concert no s'acabara. Lliçó de música d'arrel, de parlar meridional i de romanços.

27a MITJA MARATÓ DE SITGES

Diumenge passat vaig fer la primera mitja marató des de la de Vila-real al Juny del 2008. Fa molt de temps que faig curses i sembla que no he après res. Si no has entrenat millor no la faces, però si al remat la fas, cal fer-la amb una miqueta de seny.

Sovint el meu 'coneixement' brilla per la seua absència i no vaig pensar gens, al quilòmetres quatre ja m'havia llençat cap endavant amb la confiança que dóna ser un inconscient. Cal dir que del 8 al 10 hi havia una pujada prou pronunciada que et deixava les cames ben carregades. Al final va passar el que estava escrit que passaria. Al quilòmetre 16 se'm va acabar la gasolina i els darrers cinc van ser una tortura. La llebre de Baldomar es va comportar com un campió i va baixar tres minuts el seu rècord. A més a més les males llengües diuen que estava mal mesurat. Un temps final de 1h 46min indica que deuria canviar d'hàbits urgentment.

GRAN REGAL DE NADAL

Hui fa deu anys de la mort d'Enric Valor que va ser l'autor del millor llibre de la història: La Flexió Verbal. Segurament aquesta afirmació és una barbaritat, però així ho sent, de veres.

Només el vaig veure una vegada en un homenatge que li van fer a la Plaça de Bous de València (quan encara el règim ens la deixava per fer actes 'perillosos') l'abril del 98. Caminava amb dificultat, però el vam notar emocionat. Mentre el llarg aplaudiment es feia etern, vaig recordar la meua relació amb el seu llibre.

El 1991, vaig començar la secundària en un Institut amb línia en Valencià (mai no agraïré prou als meus pares aquesta decisió). Trucava cada dia per preguntar dubtes, ortografia i sinònims als meus familiars. Al nadal vaig rebre el millor regal, un llibre que m'ha ajudat tota la vida, anys i anys mostrant com calia dir les diverses formes verbals, com calia tenir cura del llenguatge, això no té preu!

Per aquesta raó, quan algú em pregunta quina obra té el caràcter d'èsser imprescindible, només cal pegar una ullada a petit volum amb les fulles gastades que descansa entre el Barcanova i el Diccionari de Sinònims de S.Pey. I encara dura...