Dissabte vaig jugar el darrer partit amb la penya Cervantes després de 21 anys. Tot i que Arnau restava immortal a la banqueta, no tenia al meu costat tota la gent que ha fet possible més de dues dècades de sana amistat esportiva: Alfredo, Cortés, Simón, Vicent, Casanova, Cepillo, Nebot, García, Ñiguez, Bataller, Nacho, Guillermo o algun més dels germans Galera (Juan sempre està). Sense oblidar el tio Juaquin, Ximo i Geldo que han estat i són els pilars d'aquesta institució.
El partit era especial per dues raons: enfrontar-nos amb el totpoderós enemic Vall de Uxó A i la rivalitat ancestral amb el meu germà. Lluitant per cada pilota i ordenats defensivament vam portar fins l'abisme l'equip dominador els últims anys. Patades, jugades polèmiques i expulsions van sovintejar el joc fins els cinc minuts finals on vam claudicar.
Diuen que cal deixar el futbol abans que et deixe ell a tu. Fou un bon partit de comiat, ara envejaré aquesta gent des de la mateixa banda on amb el iaio veia la Manjòvena i el Círcul.
1 comentari:
Oooooh quina pena!!!
Publica un comentari a l'entrada