La setmana passada vaig acabar una novel.la que portava arrastrant des de feia setmanes. Tinc la mania de si un llibre no m'agrada molt, no el deixe fins el final. És una dèria tonta i poc pràctica, però no puc fer res. El text em balla de prestatge en prestatge, se m'apareix contínuament en el camp visual, el porte a la bossa a tots els llocs i no tinc més remei que finiquitar-lo.
La lectura en qüestió era 'L'aprenentatge de la soledat' de David Vilaseca (Premi Octubre 2007) i les coses positives que puc extreure després d'haver-la llegit és una nova visió d'alguns serveis a la xarxa de metro de Londres. A part d'áçò, l'estructura en forma de diari no ha fet més àgil el ritme de la novel.la.
També vaig digerir en un parell de dies 'El cel de l'infern' de David Castillo i em vaig quedar igual. Almenys tenia només 200 pàgines i tampoc esperava molt. Potser siga que m'estic tornant crític o com diu ma mare simplement siga 'el desfici'...
3 comentaris:
Ma qu'eres desficiós, xa...
Ie Branqueta!
A vore quan anem a beure...Picual!
Doncs jo els deixo còrrer a la primera de canvi,i em quedo tan ampla.
Como lo oyes.
Publica un comentari a l'entrada