So many books, so little time...

La setmana passada vaig acabar 'El Mar' de John Banville que ha resultat una lectura pesada, feixuga i gràcies que només tenia 200 pàgines. Texts farcits d'adjectius amb una descripció contínua i minuciosa que esdevé, en la meua humil opinió, lenta i desesperant per moments. I això que l'edició era en castellà...

Gran moment dimarts a la tarda quan vaig adquirir a bon preu un lot d'onze llibres. Un vocabulari (Castellà-Fang-Català), un Diccionari d'Abreviacions, un Diccionari Català-Finès, un Diccionari Visual, un assaig sobre sintaxi anglesa que mai no llegiré i uns llibres d'exercicis de writing i reading skills. Vaig eixir de la tenda més content que un gínjol. Ja tinc ganes de portar-los cap al poble i fer-los lloc en l'habitació que necessita urgentment d'un altre prestatge.

33 ANYS SENSE PACO!

Uns diuen que va ser l'altre dia, els altres diuen que ja ha plogut. Ací el teniu, aquest avi pansit i endeble va morir el 20 de Novembre del 1975 al llit de sa casa, sense que mai veiés perillar el seu règim dictatorial allargat durant quasi 40 anys.

Alguns diuen que va salvar el seu país de la misèria, uns altres que l'única cosa que va fer malament va ser revoltar-se contra la República.

L'única cosa certa és que el 1943 encara es seguien afusellant republicans al cementeri de Paterna, el mateix lloc on ara, hi ha gent que no deixa reobrir les fosses de la vergonya. També caldria pensar una miqueta amb Salvador Puig Antich condemnat a garrot el 1974 i amb els darrers afusellats del franquisme al setembre del 1975. Açò ens dóna una idea de com va començar i va acabar el règim: MATANT!

Potser diran que amb ell va arribar la industrialització o el turisme, però no són cojuntures econòmiques que haurien ocorregut igualment? No hem pagat un preu massa alt per estar ací hui debatint sobre aquest criminal de guerra genocida?

CRIATURA DOLCÍSSIMA

Aquest poema de Joan Fuster fet cançó per Lluís Llach és el nexe d'unió que tenen els dos protagonistes culturals de la setmana.

Per una banda, diumenge vaig acudir a l'Auditori de Granollers per vore l'Esbart Dansaire de la ciutat interpretar melodies conegudes i no tan conegudes del cantautor de Verges en l'espectacle 'Aleatori'. Fou hora i mitja de gaudi davant artistes no professionals que durant 10 mesos s'han dedicat a posar tot el seu esforç i dedicació a una fita que han assolit amb escreix i nota alta.

Per un altre costat, ahir al IEC es presentava el reportatge que la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València ha fet sobre la figura del mestre de Sueca. Una hora i deu minuts que s'endinsen en la vida i obra de l'assagista, articulista, escriptor i mesura de totes les coses. Em va agradar una frase que segons Fuster li va dir Josep Pla: 'Vostè menja poc i parla ràpid, no serà un bon polític' i una altra dilapidària que fa ell mateix als micròfons de TV3: 'Durant el franquisme tots èrem víctimes i amb la democràcia tots som culpables'. Sembrat!!!

YES, WE CAN

De vegades em passa que estic vivint un moment històric i no m'ho prenc com a tal. No sóc consciènt que en els propers anys es parlarà molt d'aquesta setmana i estic passant per ella sense parar molta atenció i sense donar-li molta importància.

L'elecció d'Obama és importantíssima i d'una rellevància brutal, però crec que farà coses i redreçarà certes polítiques en la mesura en que el deixen. Mon pare sempre diu que una cosa és predicar i l'altra és 'dar trigo' i encara que me rebente té més raó que un sant.

El que més rabia em dóna és el fet que l'opinió pública americana haja elegit el seu candidat en resposta a una estructura econòmica determinada. Potser un tant per cent de la població s'ha sentit inspirada pel candidat demòcrata, potser el seu discurs els ha obert els ulls i han vist clarament que calia un canvi. Però tot açò no és cert.

El més fort és que la majoria ha elegit per culpa de la crisi. Sempre hi ha canvis als governs d'Estats Units en moments així. És realment frustant que la mentalitat imperant siga aquesta perquè per mi no hi havia color entre un i altre aspirant. Ni punt de comparació.

CORAL ROMPUT

Divendres a la nit me'n vaig anar al Teatre Zorrilla de Badalona per gaudir de 'Coral Romput' de Vicent Andrés Estellés. Aquesta obra havia estat en cartell al Teatre Lliure abans de l'estiu i em vaig quedar amb les ganes de vore-la. Grans actors que fan més gran la poesia del mestre de Burjassot.

De sobte vaig recordar el dia en la UJI on el professor Xavier Campos em va ensenyar un poema d'Estellés en un tros de paper molt gastat. L'havia aconseguit gràcies a una infermera que treballava en l'antic balneari de La Magdalena. Sembla ser que el nostre poeta va passar una temporada al centre per problemes de salut i li va dedicar uns versos a la persona que cuidava d'ell.

'Tinc la sensació que tu sabràs apreciar açò' em va dir. Gran home el Campos!

SERÀ EL DESFICI?

La setmana passada vaig acabar una novel.la que portava arrastrant des de feia setmanes. Tinc la mania de si un llibre no m'agrada molt, no el deixe fins el final. És una dèria tonta i poc pràctica, però no puc fer res. El text em balla de prestatge en prestatge, se m'apareix contínuament en el camp visual, el porte a la bossa a tots els llocs i no tinc més remei que finiquitar-lo.

La lectura en qüestió era 'L'aprenentatge de la soledat' de David Vilaseca (Premi Octubre 2007) i les coses positives que puc extreure després d'haver-la llegit és una nova visió d'alguns serveis a la xarxa de metro de Londres. A part d'áçò, l'estructura en forma de diari no ha fet més àgil el ritme de la novel.la.

També vaig digerir en un parell de dies 'El cel de l'infern' de David Castillo i em vaig quedar igual. Almenys tenia només 200 pàgines i tampoc esperava molt. Potser siga que m'estic tornant crític o com diu ma mare simplement siga 'el desfici'...

EL CASAL TORNA...

Dissabte vaig sentir un altre cop el batec del Casal Jaume I Plana Baixa-Espadà. Es sentia llunyà, gairebé imperceptible, només unes orelles privilegiades vam tenir el goig d'escoltar-lo mentre li rentavem la cara i el preparavem pel seu temps de reviscolar. Pintura, escaiola, graneres, brossa i ganes de perdurar. Durant unes hores vam notar la sensació del treball en equip, de les coses ben fetes i del futur esperançat.

Desconec si només és un miratge, si ens trobem davant la milloria del mort o si tots els esforços seran inútils. En el que si crec és en la il.lusió de la gent, en el fet de tornar-se a aixecar davant la tempesta i en l'esperit de revolta de les causes perdudes.