EL PAPA MALEÏT

Qui millor per parlar del Papa Luna que un fill de Benicarló? Manel Garcia Grau ens conta com es va esdevenir el Cisma d'Occident a l'Església entre els segles XIV i XV. Com Peníscola arribà a ser la plaça forta del Papa que va plantar cara a mitja Europa.

La història està plena de traïcions, aliances i alta política de l'època. També apareix Sant Vicent Ferrer que feia de conseller de Benet XIII fins que va portar la contrària al seu cap.

És una oportunitat única per descobrir temples com el de Santa Maria a la Tinença de Benifassà o el de Sant Miquel de Cuixà a prop del Canigó que ens sonen llunyans, però també són les petjades que ens han fet arribar fins ací.

VALÈNCIA DINS LA TEMPESTA

'València dins la tempesta' de Gonçal Castelló és una visió general de l'ambient del Cap i Casal durant els anys 30. Una societat convulsa que bollia d'activitat política i cultural les 24h del dia. El llibre està ple de salts en el temps que per una banda ens mostren l'època de la 2a República (com tot es va encaminant poc a poc cap al fatal desenllaç) i per altre costat trobem la dura narració de la primera línia de foc al front de Terol.

Cada vegada que m'endinse per textos relacionats amb la guerra civil veig que els valencians hem tingut molta mala sort (sense comptar amb la teoria de que cada poble té el que és mereix). El mateix juliol del 36 quan tot va començar, el nostre estatut estava en tràmit parlamentari i justament quan les tropes feixistes van guanyar, els aliats que estaven a les beceroles de la Guerra Mundial no van actuar contra Franco i el van deixar fer. I després diuen que els devem alguna cosa als americans...

BACK TO BACK

Fa tres anys vaig fer el record personal en els deu quilòmetres en aquesta mateixa cursa. Aquell dia havia sopat xinès la nit anterior i no estava especialemnt preparat, però no sé com m'ho vaig fer per acabar en 41'30. Crec que sortir tan endavant a la línia d'eixida i aguantar més o menys el ritme dels bons...va obrar aquell xicotet miracle.

Diumenge vaig tornar a la Jean Bouin després d'una decepcionant experiència l'any passat (48'08) i amb un patiment moderat la vaig acabar en 45'58. Els primers cinc quilòmetres molt ràpids, massa. En els cinc següents vaig necessitar de la llebre de Baldomar per acabar com un senyor. Definitivament he de tornar als entrenaments a Montjuïc...

CURSA DE COLLSEROLA

Aquest gràfic pertany a la Cursa de Collserola de diumenge passat i clarament marca 16 quilòmetres de recorregut. Doncs no sé quin il.luminat va fer aquesta medició perquè la tortura
es va allargar almenys durant dos quilòmetres més.

Al remat vam fer un temps 1h 55min i encara que no estava preparat vaig acabar content perquè havia sabut administrar l'esforç, no encegar-me en les baixades i mesurar el ritme pujant durant els 800 metres de desnivell. Els detalls negatius que podriem haver millorat són les bambes que no eren les millors per córrer per la muntanya i el 'xubasquero' que em va fer falta els primers quilòmetres de fina pluja. Tot siga per preparar la Jean Bouin de diumenge...

1a VOLTA A PEU DE LES ALQUERIES

Us podeu creure que mai havia entrat a Les Alqueries? Fins diumenge passat portava tota la vida passant de llarg sense saber quina mena de poble hi havia al costat d'una benzinera i un motel prou caspós.

Des de la cursa del Poble Nou, fa quasi dos mesos, la màquina de córrer del gimnàs m'ha acollit amb una freda indiferència mitja horeta cada vegada que m'he trobat amb ella. Resultat: preparació mínima i poc constant.

Era una distància curta 8750m i una hora poc habitual 11am, però de vegades et trobes en corredors anònims que estiren de tu quan vols baixar el ritme i no patir massa. Al remat, vam aconseguir baixar de 40 minuts. No està malament per a l'edat que tinc...

LA FORMA DE LES COSES

Diumenge vam tornar al teatre i vam gaudir d'una experiència molt recomanable. No era al Lliure de darrere de casa, com diu la foto, sinó al Club Capitol de la Rambla. Feia un vent gelat que convidava a refugiar-se arrapadet al fons d'una butaca.

No sabia res de l'obra. De vegades m'agrada anar al llocs sense tindre ni la més remota idea del que em trobaré. I el que em vaig trobar fou un gran espectacle sobre la manipulació i la ingenuïtat. M'agrada molt Julio Manrique, però no sabia com aniria la cosa dirigint una obra. La veritat és que s'ha lluït i els actors que són els que realment captiven al personal són boníssims. Si us podeu deixar caure per Canaletas, cal anar.

PEUS DE PORC AMB CARGOLS

Tothom a la taula va demanar coses lleugeres i de fàcil digestió, de seguida els companys ja estaven servits i atacant les seues racions. Personalment m'agrada que tarden en portar el menjar, hi ha més temps per xarrar i tens una probabilitat menor que el plat demanat no estigués amagat a la nevera esperant al 'pisterec' de torn que el reclama.

La cambrera l'anava apropant a la taula i de sobte tot es va aturar, una llum celestial va sorgir des del fons del passadís i algú va jurar que s'escoltava alguna peça de Beethoven de fons. No vaig parlar la resta del temps, res no va interrompre la meua visió, només una despistada copa de mistela va arribar miraculosament per retornar-me a la realitat.

EL FACTOR HUMÀ

L'elecció del regal de Sant Jordi d'enguany no podria haver estat millor. És tracta d'un llibre que descriu la història de Nelson Mandela, dels seus 27 anys a la presó i de com va canviar la mentalitat d'un país que vivia sota la vergonya del Apartheid.

Madiba va aconseguir el que semblava impensable, va donar un futur a la seua terra sense la necessitat d'una guerra civil, sense revenges ni odis per ser diferents. Tot açò va tindre el seu climax amb la final del mundial de Rugby de 1995 entre els 'All Blacks' de Nova Zelanda i Sudàfrica. Els Springboks, símbol quasi religiós dels afrikaneers, transformat en unió i esperança per als negres. Un exemple més de com l'esport pot canviar el món.

IMPAGABLE

Darrerament m'he adonat que només escric els dijous. Si més no, aquest fet m'ha permés tindre una certa distància per jutjar perplex els esdeveniments del passat dimarts 13.

El fet que el PP nacional vulga un cap de turc és normal i qui està més baix a l'escala d'importància és el 'pijo de Castelló'. El que és més fort és que Rajoy force el cessament de Costa per la seua relació amb la trama i deixe viu a Camps que està més emmerdat que ningú.

Confesse que m'ho vaig passar bomba dimarts a la vesprada i dimecres al matí esperant quina nova 'animalà' amollaven. Per això, des d'ací animem al repel.lent rei dels Infinities i els 'pelucos' de luxe a tirar de la manta i a vore que passa. Seria divertit i m'obligaria a escriure uns altres dies que no foren dijous.

EM PUC QUEDAR LA SAMARRETA?

Paul Shirley és només un jugador de bàsquet de Kansas. A part de ser un jugador de bàsquet de Kansas, Paul Shirley també escriu i ho fa molt bé.

Em vaig fixar per primera vegada amb ell en una columna del PAIS i em va agradar el seu estil. Poc a poc vaig descobrir que havia publicat un llibre anomenat 'Can I keep my jersey?' on descriu un periple de 4 anys en 11 equips diferents. És irònic, mordaç i sovint exagerat. En certs moments tens la sensació que també és prou animal i una mica desalat.

Al llarg del llibre, ens obre una finestra per descobrir la NBA per dins, com els equips tracten els jugadors com una mercaderia. A més a més, trobem una visió òptima de l'altra cara de l'esport, d'aquells esportistes que no guanyen milions i es converteixen en vagabunds a la recerca d'un contracte per subsistir uns mesos abans de tornar a la carretera.

MAI DIGUES MAI...

Feia 9 anys que no corria en una màquina d'un gimnàs i en una setmana he repetit quatre vegades. Bàsicament perquè pague una quota i m'obligue una miqueta.

Senyores i senyors, xiquets i xiquets, socarrats i socarrades....m'he apuntat a un centre esportiu d'aquests que ara estan de moda. Supose que serà la típica dèria d'inici de curs, però tampoc no ho tinc tan clar.

Encara estic en la fase 1 on et passeges curiós entre la gent que sua com si estigueren en la Titan Desert, mirant amb interès la bici estàtica o les mancuernes, al final fas cap a la piscina que és on recordes més o menys com funciona tot. Mai m'hauria pensat que acabaria ací, però fins avui encara m'he resistit a fer abdominals per adonar-me amb crueltat que ja no tinc escapatòria possible.

RETORN AL BUS

Farà cosa de 15 anys el bus era el mitjà de transport que més utilitzava. Al principi, el trajecte entre Moncofa i La Vall el feia desenes de vegades per acudir religiosament als diversos repassos de les diferents matèries que suspenia a l'estiu. Més tard a la UJI em vaig passar anys patint les temeritats del 'Cuate' i catalogant a cada 'sujeto' que habitava en els AVSA de Castelló a La Vall.

Doncs ara torne a passar una mitjana d'hora i mitja diària patint els embussos matinals de la Gran Via i del Baix Llobregat. En la memòria recorde amb nostàlgia els bon moments i, de tant en tant, m'he de reprimir per no cercar la comparació adient de cada passatger o conductor.

XIV Cursa Atlètica Festa Major del Poblenou

Part de la primera cursa de l'any transcorre al costat d'aquests blocs de vivendes gegantins al barri del Poble Nou. Són monstres de formigó que dominen el paisatge a les afores de les grans ciutats. Ací també podem trobar-los al veí barri de Sant Martí.

Ja fa tres anys que comence la temporada de voltes a peu en aquest indret i els dos anys anteriors havia arribat a meta amb un temps similar, però literalment rebentat. Les vacances, la inactivitat i l'ociositat de l'estiu em passaven factura. Hui ha anat millor, des del principi he rodat solt, incrementant el ritme paulatinament i encara que el temps no ha sigut una meravella (46'51) almenys he arribat a tope al final.

La setmana vinent fan la Cursa de la Mercè i passe olímpicament de fer-la. Massa gent, no em va anar bé l'any passat i sobre tot (cosa important) baixe cap al sud...

LA LIGA DE LOS HOMBRES EXTRAORDINARIOS

Fa sis anys vam ser batejats d'aquesta manera per un moment puntual de germanor, una xicoteta estona de cel on no faltava ningú, una celebració puntual que ens va fer passar a la història amb el títol d'aquesta pel.lícula femer.

Avui, la suposada lliga s'ha tornat cendra. No hi ha cap rastre dels homes que la van fer possible. Com pot ser que un grup humà caracteritzat pels seus forts vincles es perda en un periode tan curt de temps? Les converses esdevenen banals, els punts en comú són distàncies insalvables i el desinterès creixent ho amara tot.

Ahir va ser l'aniversari i ho vaig recordar, però em va fer mandra felicitar-lo...

EL GIRO D'ITÀLIA

De nou a casa després de fer una intensa setmana de carretera per Itàlia. Vam patir un calor saharià a Parma i a la nit vam recórrer els carrers de Mòdena sense plànol ni direcció.

Bolonya, seu de la universitat més antiga d'Europa, ens va sorpendre i les seues arcades van fer més plaent l'estada. L'esculptura del David, el Ponte Vecchio i el pop cafè, el millor d'una Florència preciosa, on vam dormir tres dies. Siena ens va acollir una nit per reconéixer-la (personalment) com la millor contrada del viatge. La plaça de 'Il Campo' amb la seua festivitat del Palio ens va impressionar.

Després ens vam dirigir cap al nord per fer cap a Venècia i les seues manades de turistes. Tot i l'abrumadora presència pels carrerons infestats de gent, cal dir que és una passada de ciutat. El darrer dia vam tornar cap a Milà on ens esperava el Duomo i com no....el Giuseppe Meazza.

MURAKAMI I BOTIFARRA

Aquesta setmana els noms culturals propis han estat dos personatges de procedència diversa. Un és japonés i l'altre de Xàtiva. Vaig començar i acabar en dues estones 'After Dark' de Haruki Murakami. És el segon llibre d'ell que llegisc després de 'Tokio Blues. Norwegian Wood' i la veritat és que m'ha tornat a encantar.

Per altra banda, dimecres a la nit ens vam dirigir cap al sud fins a la Valldigna i vam gaudir d'un concert deliciós de Pep Gimeno 'Botifarra' a peu de carrer. Ens va costar trobar Simat amb la dificultat afegida que anàvem justets de temps i per acabar d'adobar-ho tot durant els 250 quilòmetres les llums curtes del cotxe no funcionaven correctament. Ens vam jugar la vida!

CAMÍ DELS BONS HOMES

És el Camí que enllaça el Santuari de Queralt a Berga amb el castell de Montsegur i resegueix la història dels càtars durant 200 quilòmetres plens de fatiga, calor, paisatges i vaques.

La primera etapa entre Berga i Gósol la vam fer en dos dies perquè era massa distància per completar-ho tot en una jornada. El poble de Peguera restava adormit en la vessant d'una muntanya. La segona nit vam patir una tempesta d'estiu a la intempèrie que recordaré tota la meua vida. El tercer dia vam decidir que pujar al Pedraforca (2500 m) mereixia una atenció especial i ens vam desviar una mica del camí. Al remat fou el dia més dur amb 7h de marxa.

El darrer jorn vaig travessar sol com un mussol el Parc Natural del Cadí-Moixeró fins a Bellver de Cerdanya. Durant quatre dies vam caminar entre corriols, vam fer bivac, vam escalar, vam capbussar-nos en aigues gèlides i malauradament la cosa va acabar aviat per una urgència en un tràmit per a les opos.

Caldrà arribar fins a Montsegur un altre any...

DIES DE CARRETERA

Viatjar amb cotxe amb la família és un dels moments que històricament més m'han marcat. Recorde cadascuna de les destinacions que hem fet junts i els seus estius corresponents.

Dimecres 8 de juliol vam eixir des de Moncofa cap al nord, sense una destinació clara, sense plans, sense saber on dormiriem aquella nit. Vam arribar al Montseny a migdia i encara que amenaçava pluja ens vam enfilar al Turó de l'Home. La boira feia impossible conduir allà dalt i vam abandonar la idea d'arribar al cim.

Tot seguit, Espinelves fou el nostre següent destí de camí cap al pantà de Sau. Un cop davant dels ulls del Collsacabra, vam visitar breument el Parador Nacional on es va bastir l'Estatut durant la transició. Després, ens va faltar temps per retrobar el Monestir de Sant Pere de Casserres a tocar del pantà i gaudir d'una vista espectacular.

Ens vam adonar que Roda de Ter, la pàtria de Miquel Martí i Pol, estava a un tir de pedra i no ens vam poder resistir. Per acabar-ho d'adobar vam fer una ruta nocturna pel casc antic de Vic abans de sopar. Es pot dir que vam aprofitar el dia.

COMIAT REMULLAT

El passat dia 4 vam fer un comiat de solter d'un amic de tota la vida. Per força sabiem que no seria un dia gens habitual, i coneixent al sujeto, era fàcil pensar que la recordarem per molt de temps.

Al matí vam fer cap a Villargordo del Cabriel, a tocar de l'embassament de Contreras i de la província de Conca. No fa falta dir que no és el melic del país. Però on realment anàvem era riu amunt al municipi d'Enguídanos. Les activitats van consistir en 3h de ràfting al matí i 2h i mitja de barranquisme a la vesprada. Aleshores podeu suposar que al final de la jornada entre el cos baldat, les ferides superficials i les cremades del sol...feiem una pinta penosa. Tot i això, encara ens va quedar energia per fer una 'duretà' decent i una escapadeta a Venta del Moro que no passarà als anals de la història, però que després de la tortura física va esdevenir reparadora.

TURISTA URBÀ

En aquests dies que hem rebut la visita d'uns amics escandinaus he arribat a la conclusió que viure a BCN implica estar sempre de vacances. Açò pot sonar genial perquè tothom s'ho passa bé quan està de vacances, tothom fa 'curruca' i espera viure una experiència inoblidable. Encara que siga una teoria atrevida, cal analitzar la tragèdia en tota la seua magnitud.

En aquest moment de la pel.lícula, a ningú se li escapa que la ciutat està feta per al turistes i els veïns som només una part insidiosa de la trama cívica que cal suportar o millor ignorar. Els meus companys europeus que no són gens sospitosos de ser parcials asseguraven que una sessió de tapes a Benicàssim els havia costat tres vegades menys que a la ciutat comtal.

Una cosa és que viure a la ciutat siga una mica més car i una altra ben diferent és que cada viatge de metro al centre provoque a la pròpia butxaca un atracament sense miraments. Ens passa igual que amb les marques esportives fetes a Àsia? Paguem un plus per la marca 'Barcelona'? Per què als Pubs de BCN la Guinness és més cara que a Londres? Som una mica 'bovos'?

GRAN PATUM

De la Patum només tenia com a referència la cançó 'L'últim tirabol' de Brams. Sabia que era la celebració del Corpus a Berga, però desconeixia la dimensió de la festa a peu de camp. El passat dijous ho vaig tastar de ben a prop.

La plaça de Sant Pere ens va rebre entre glopets de barreja i mocadors rojos. Em va sorpendre el fet que el relleu de la plaça fos inclinat igual que la Plaça del Blat de Valls, bressol dels castells. Ferran em va fer una explicació minuciosa de què passaria a cada moment mentre calia dissimular quan part de la gent cantava 'No pixapins'. Van sortir els Gegants, els Nans, les Maces, la Guita i l'Àliga. Però el plat fort eren els Salts de Plens que van omplir la plaça de fum, foc i emoció mentre giràvem intentant no anar de braç o cremar-nos.

Experiència de les bones, caldrà repetir un altre any allargant la festa tota la nit.

L'HURACÀ BLAU

Fa uns mesos en els vestuaris del camp de futbol de La Moleta em vaig trobar enmig d'una conversa entre companys d'equip amb els quals he compartit els desastres esportius dels darrers 15 anys. Aquells dos 'sujetos' em van confesar sense cap tipus de rubor que no havien votat en la seua vida. Esgrimien els tòpics de sempre (la política està podrida, són tots uns sinvergüences, no serveix per a res, etc...). Escoltava amb els ulls com a plats i sense arribar a entendre els arguments plens de frustació i desànim que anaven abocant els dos merengues (només coincidència?).

Diumenge van ser les eleccions europees i el País Valencià va patir un huracà anomenat PP: 15 punts de diferència amb el PSPV (52'30% - 37'42%). Ni cas 'Gürtel', Ni cas Fabra, ni cas Aparici...allà baix el rodillo de Camps no para. Ploga, neve o faça calor alli van amb el braç ben alt i ben contents directes al precipici. No passa res, està tot pagat!

Què farem si un dia pensem com els nostres dos protagonistes esportius?

ROQUE NUBLO

Sempre que em trobe en una illa, recorde que quan era xicotet pensava que trepitjar-ne una seria com viatjar en vaixell on notes com tot el terra sura i t'adones del ritme del mar i pots, a més a més, passar una mala estona marejat.

Gran Canària no és precisament l'illa més bonica de l'archipèlag de les Canàries, però ens va acollir aquest cap de setmana passat en un racó d'interior menys conegut, allunyat de les platges planes del sud, tan explotades pel turisme. Em va sorpendre la combinació de turons, barrancs, desert i muntanya. Les carreteres serpentejaven atrevides per les vessants d'una terra que ens transportava al paisatge del Marroc. La cirereta ens fou regalada en forma de posta de sol en un mirador a l'oest de l'illa, des d'on es divisava llunyà i altiu el Teide. Bonico de veres...

UNA RETIRADA A TEMPS ÉS UNA VICTÒRIA

Fa dos anys, tot i estar inscrit, no vaig poder fer-la per culpa d'una comunió inesperada. Dissabte a les 17h va eixir de la Plaça Rius i Taulet (o de la Vila de Gràcia) la XXXII edició de la Marxa Gràcia-Montserrat.

El recorregut era de 60 quilòmetres, 20 dels quals per Collserola. Vam tardar més de 4 hores a arribar al Papiol. El ritme era ràpid i no tenia la sensació que acabaria pagant tot aquell esforç inicial. Després de fer-se fosc, ja prou cansats, vam fer cap al punt de control del km 30 a les 23h. Mig camí, canvi de 'calcetins' i samarreta, glop de cava, xistorreta i endavant. Arribada a Ullastrell al km 38.5 amb bons ànims a la 1am. Estiraments i sandvitxos de nocilla. Estic només a 7 quilòmetres d'Olesa de Montserrat i serà només carretera d'asfalt.

En aquest moment comença el final, se'm carrega el genoll dret. El ritme alegre i animat cap a la muntanya sagrada es converteix en un tram terrible i amarg, caminant enmig de la nit mig coix i esperant Olesa per decidir si seguia o em quedava.

Evidentment, vaig abandonar faltant 15km. No anava a arriscar-me a una tendinitis crònica al genoll i tres hores més de patiment. Em van allargar al poble on miraculosament vaig caçar un bus nit per tornar a casa a les 4am. Ja vorem l'any vinent...

RAIMON I EL CANT D'ESTIL

Ahir, a La Central del Raval es presentava el llibre 'Al Vent. Crònica d'una Nova Cançó' de Carles Gàmez. Editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València. Aprofitant el 50è aniversari de la composició d'una de les peces més famoses de Raimon, s'ha realitzat aquest homenatge a tota una generació d'artistes mai prou ben reconeguts.

Cap al tard, al pati del Museu Marès, vam gaudir d'un concert de Cant d'Estil Valencià improvisat amb la participació del gran Josep Aparicio 'Apa'. Aquest acte s'emmarca dins la programció del Festival Barcelona Poesia d'enguany.

MARIO PER SEMPRE...

Vaig descobrir el poeta uruguaià farà uns 3 o 4 anys amb un poema anomenat 'No te salves', on ens ensenyava una guia vital bàsica per transitar pel món amb el cap ben alt. Un avís per restar alerta, per avançar contínuament i evitar romandre quiet. Una bofetada directa a la galta del conformisme. Avui he vist alguns titulars que titllaven Benedetti de poeta compromés i consciència de la societat. Des d'ací, només puc confessar avergonyit que m'he salvat en diverses ocasions i encara que intente no fer-ho, de tant en tant no ho puc evitar...

LA PELL DE BRAU NO DESCANSA

Aquest home se l'han carregat sense cap mena de mirament la setmana passada al parlament basc. Una entesa entre els dos partits espanyols, que no es poden ni veure en la resta de l'estat, ha fet possible l'entrada per primera vegada a la història d'un Lehendakari socialista.

Curiós el fet que els durs retrets entre el PSOE i PP arreu de les terres peninsulars es converteixen en fraternal unió d'interessos quan es tracta d'eliminar la 'crosta' nacionalista d'Euskadi. Ja ho deia Josep Pla 'el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d'esquerres'. Patxi López a las Vascongadas, José Montilla a Catalunya, Francesc Antich a les Balears...només falta que Jorge Alarte s'anime apuntant-se a la festa del 'Si tú no vas, ellos vuelven'.

POESIA JOVE

Lectures de metro. Píndoles de cultureta entre Sant Antoni i Maragall. 'Pedra foguera' (Una Antologia de Poesia Jove dels Països Catalans). Edicions Documenta Balear amb col.laboració de Federació Llull. Un xicotet poema d'en Pau Vadell de Calonge:

Tu voldries que em begués tota la set
i m'aixecàs de matinada a beure més de la font.
La teva set, la puta set,
revincla tot interès en beure
quan una gàbia és més lenta que estreta.

Tu no pretenguis destriar el que és bo per a mi,
ni tan sols el que lamentes que sigui bo per a mi.
Tenc les mans plenes de glops
de l'aigua de la font
que em sacia.

LONDON EXPRESS

Russell Square ens va veure sortir del metro a Londres divendres, a poqueta nit vam descobrir la façana mai vista del British Museum per darrere. Xino-xano vam retrobar els carrers del Soho, ens vam endinsar a Trafalgar Square per enfilar cap al Big Ben. La caminada va acabar en The Bag O'Nails a prop de Victoria Station. Dissabte, amb un nombrós grup de Quart de Poblet, vam anar directes a Buckingham Palace, l'Abadia de Westminster tancada i la nòria enorme des d'on el 90% dels dies no es veu més enllà del Parlament. A la tarda, Harrods i descansar amb unes pintes al O'Neills de Carnaby St.

Diumenge al matí recorrent un Oxford St desèrtic vam fer cap al Speaker's Corner i d'allí a l'arribada de la marató. El campió olímpic kenià Samuel Wanjiru va fer 2h 05 min. Nou rècord de la cursa, però encara un minut més lent del WR de Haile a Berlin. El sol cremava.

Em vaig refugiar a una llibreria que havia oblidat: Hatchards i d'alli cap a les botigues de llibres de segona mà a Charing Cross Road i Covent Garden. Com tenia un parell d'hores per davant vaig decidir fer un passeig considerable fins el barri de Whitechapel. Sempre amb la motxilla al llom, recordant paisatges de fa quasi 9 anys. Toynbee Hall restava en silenci, només un petit soroll, gairebé inaudible trencava la calma...si escoltava molt atentament podia saber de què es tractava...era la 'House of Happiness' que em donava la benvinguda.

CHOMSKY I SENYERES

Ja feia dies que no parlava de lectures i en poc de temps he acabat un parell de llibres curtets i bastant interessants. El primer 'Secrets, lies and democracy' és un recull d'entrevistes de David Barsamian a Noam Chomsky. Tot i ser una edició de fa 15 anys, referir-se sovint a l'administració Clinton i a la 1a Guerra del Golf, els temes que tracta semblen actuals i semblen no passar de moda.

El segon llibre s'anomena 'Barres i Corones'. La bandera de la ciutat de València (XIV-XIX) de l'historiador Pau Viciano. Intenta donar llum en un dels temes més delicats en la batalla de símbols al nostre país. Ja sabem que la senyera amb franja blava és originalment la de la ciutat i que la transició la va convertir en la bandera de tots els valencians. És això totalment cert? Aquest llibre intenta explicar des d'una vessant històrica un dels debats més intensos i emocionals que encara duren...per allà baix.

RUBÍ TAMBIÉN EXISTE

Primer cop a la vida que visitava Rubí i obviament el motiu era la 9a Cursa de Muntanya de Rubí. El recorregut d'11km era difícil, exigent i trencacames. Em va recordar una miqueta a la Cursa de les Aixetes que es celebra diumenge vinent a Sant Feliu, però cal dir que aquesta és de 17 quilòmetres. Havia eixit a rodar tres dies durant la setmana, però les perspectives no eren bones. Vaig canviar les bambes utilitzades a Atzeneta i amb les d'ahir notava el peu ben segur sense relliscades i no ballava gens. Un sprint de dos quilòmetres baixant una interminable pendent em va ajudar a acabar amb un temps d'una hora clavada. Després la botifarrada de rigor va ser un preuat botí!

NI OBLIT NI PERDÓ

L'11 d'abril de 1993, un grup d'extrema dreta del barri de Marxelenes de València, va assassinar Guillem Agulló a Montanejos. Fou a sang freda i per causes polítiques, ja que el jove de 18 anys militava en moviments d'extrema esquerra i son pare era regidor del Bloc a l'Ajuntament de Burjassot. Per a la gent interessada recomane la lectura de 'La mort de Guillem' de Jaume Fuster publicada per 3i4.

Dimarts 7 d'abril a Burjassot es va commemorar el 16è aniversari a Ca Bassot. Primer, la presentació del llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial' del periodista David Fernàndez. Després Sopar Popular i per acabar un concert de Verdcel. L'espai on va tindre lloc l'homenatge, Ca Bassot, ens va impressionar per la seua funcionalitat i la dedicació de la gent que recorda encara Guillem a l'Horta Nord.

ELS NOUS VALLERS

La setmana que acaba m'ha deixat un moment de sorpressa que cal analitzar en profunditat. Dilluns a la nit vaig anar a un restaurant xinés al meu poble i em va deixar glaçat la visió del canal 33 a la televisió del local. Impressionant!

En tots aquest anys d'excessos he recorregut infatigable desenes de bars de la meua localitat i mai m'havia trobat amb la deferència que al restaurant en qüestió estigueren veient 'la catalana' com diuen allà.

És realment curiós que el primer local on ho trobe siga el restaurant xinés de torn. Aquest fet pot voler dir que la cosa està fatal i que només la colònia oriental de la plana veu Tv3 o que estem fent les coses bé i la integració dels immigrants va com la seda. No sé quina de les dues explicacions triaria.

TORNEM A CASA

Seguint els preceptes contra l'asfalt, hem buscat aquest cap de setmana una cursa de muntanya en Atzeneta del Maestrat. En principi la 9a Pujada a la Nevera de 26 quilòmetres era prohibitiva per nosaltres, ja que la preparació era exigent i no estem per a moltes alegries físiques. A més a més a la tarda calia complir amb el compromís d'un partit amistós amb la Penya Cervantes. Hi havia la possibilitat de fer la 1a Caminada Popular d'Atzeneta de 13 km. Aleshores, a les 6'30am ens hem dirigit cap alli per recollir el dorsal i encarar la sortida que tenia lloc a les 8am. Al remat hem fet un temps 1h 4o min aprox. Un desnivell important i sobretot la irregularitat del terreny han sigut els principals entrebancs. Cal dir que miràvem de reull els participants en la cursa gran amb admiració i enveja. Un detall molt important que oblidava és la victòria indiscutible i sense oposició de sa nostra companya Akane en un desplegament de facultats mai vist per les terres del Maestrat.

BAIXAR AL MORO

Segona visita a Marràqueix en menys de dos anys. Aquest cop amb un grup més nombrós hem recorregut els carrerons plens de motociclistes bojos, carretes, ases, parades, pidolaires i espavilats.

Ens ha servit per trobar-nos amb un racó del 'Zoco' de les espècies que desoneixiem i per adonar-nos que tot i estar a les portes del Sàhara...al Marroc també plou i de valent. Fins i tot una calamarsada va amanir el primer sopar amb pintxos a la Plaça Djemaa-el-Fna.

El Riad, tot i que ens va costar trobar-lo, fou perfecte perquè ocupàvem totes quatre habitacions. En definitiva, un cap de setmana agradable en bona companyia.

CURSA PERRUM

Diumenge tocava la 2a Cursa Barça - l'Illa que eixia de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despi. La preparació de la prova va ser penosa i per tant la carrera en si fou per oblidar. Mal des del principi, sense ritme, ofegat i cal agrair el fet que només eren set quilòmetres. També és bo incidir en el fet que hi havia un parell de pujades de les bones al començament. El menjar mexicà de la nit anterior i les poques hores de son no van ajudar gens.

De totes maneres, el climax del cap de setmana va ser la festa del divendres nit pels carrers de Gràcia cantant albaes i bevent burret amb uns amics de Crevillent, Sant Vicent del Raspeig, Onil i Alcoi. En fin...el sud del sud!

NO TENEN ALTRA FAENA?

Aquest és Jose Antonio Martínez-Camino, portaveu de la CEE, possiblement un dels personatges que més ràbia em donen en aquest món.
Ahir, el seu jefe de Roma, Benet XVI va dir que el condó és un problema i empitjora la situació amb la SIDA. A veure si ens entenem...el Papa diu açò i no passa res??? No me digues que no és per a denunciar-lo!!! Caldria que alguna instància superior sancionés el pontífex amb una multa celestial.

Per altra banda, no cal parlar dels amics de la Conferència Episcopal amb la seva darrera campanya contra l'avortament on comparen el linx ibèric amb un nadó. El tema se m'escapa de les mans. No sé si tot el clero en conjunt s'ha ficat d'acord per dir burrades aquesta setmana o simplement són una colla indocumentats.

Opte per la segona...

Em recordes?

Divendres vaig visitar l'institut on vaig estar fa dos anys per un tema administratiu. En un moment van passar davant meu uns quants estudiants dels quals em sabia, fa dos anys: les seues debilitats, els punts forts, les seues aspiracions, les ganes d'emprenyar en classe, la capacitat per aprendre llengües, etc...

Ahir només eren cares i rostres vagament familiars, els nens i nenes que feia dos anys que no veia, s'havien convertit de sobte en una colla d'estranys als quals no volia mirar per a que no saberen que els havia oblidat. Inclús no recordava els noms i em vaig equivocar anomenant algú. Aquesta situació em fa pensar que diré enguany als cursos que acaben al juny. Seré capaç de dir als meus alumnes que dos anys després no recordaré els seus noms? Els trobaré un dia pel carrer i un d'ells em preguntarà: Em recordes?

ESCUDELLA DEL PRIORAT

Visita durant el cap de setmana al Priorat. La casa rural situada a dalt del turó d'Albarca ens oferia una vista immillorable i difícil de superar. Els menjars saborosos i exquisits han sigut un espectacle. Per damunt de tot cal agrair la meravella d'Escudella que vam tastar a Poboleda.

D'altra banda, també cal dir que tinc una sensació semblant a quan vaig eixir del Gran Basar a Istambul, l'absoluta seguretat que m'havien venut la moto. Ara em refererisc només a dos ítems de fama mundial en aquelles terres: el vi i l'oli. Considere que són molt bons, que són brutals i la qualitat sempre es paga, però es passen una miqueta. Crec que s'han montat molt bé el 'tinglao' amb calçotades incloses per vendre una zona en el passat tan deprimida d'una manera eficaç. Tot un miracle comercial...

SABATILLES SOLIDÀRIES

L'any 1998, el meu oncle em va regalar unes sabatilles per córrer molt lleugueres d'un groc molt llampant que em van deixar al.lucinat. Poc després vaig descobrir que eren de competició i normalment no s'utilitzen per entrenar perquè no són molt fortes, a més a més, calia tenir un pes específic per anar ràpid amb elles. Va passar el temps, només les gastava de tant en tant i no sempre per a l'atletisme. Són bambes que m'han durat moltíssim i no les he acabades de trencar mai.

El cap de setmana passat es va celebrar la Marató de Barcelona. Coincidint amb aquest important esdeveniment, hi havia una paradeta a la Fira del Corredor que recollia sabatilles usades per enviar-les al tercer món. Vaig portar les meues tan velles sense pràcticament sola. Fou tota una sorpressa quan les van acceptar i finalment he pogut donar un bon ús a les meues sabatilles immortals.

CARNESTOLTES A SITGES

Durant la primavera del 2003 amb l'ONG SUD i la UJI vam fer un curs de Cooperació per al Desenvolupament anomenat 'Un món de tots'. Al febrer la seu era Benicarló i aprofitant l'avinentesa vam fer cap al Carnestoltes de Vinaròs que té bastant fama. Fou una gran nit, de la qual no recorde molt.

Seguint l'exemple d'aquell dia, dimarts vam tastar el Carnestoltes de Sitges i fou un gran moment. Vinga gent fent-se fotos els uns als altres i vinga el 'regeo' només amb l'ajuda d'un bombín, un nas de pallasso i unes ulleres de nadar (vaja disfressa!!!). Quan va ser hora de plegar veles, ens vam adonar que amb la cua que hi havia a la parada de bus no arribariem a casa fins les 5. Aleshores, vam demanar assil polític en casa uns amics....no cal dir que ens vam quedar com un cabiró dins el sac de dormir.

LA PRIMERA DE L'ANY

Només havia entrenat dissabte 14 durant 30 min i dissabte 21 amb 40 minuts més. A més a més, he estat medicant-me tota la setmana amb xarops, antibiòtics i històries vàries. Aleshores, no podia demanar més que arribar en bones condicions al final.

L'any passat vam vindre en cotxe i no recordava on es trobava realment l'estadi d'atletisme. Després de sortir de l'estació de ferrocarrils he hagut de pegar-me un 'pateo del 16' fins a l'eixida. De fet, he anat tan justet que he sigut l'últim en deixar la bossa al guardaroba.

A la sortida m'he sentit molt bé, però el recorregut enganya perquè hi ha moltes baixades al principi i això et fa desperdiciar molta energia. Pensava que faria uns 48 minuts, però al remat he arribat mort als darrers dos quilòmetres i m'he conformat en baixar de 50min. No està mal per a l'edat que tinc...

LLOPS A VALÈNCIA

La relació existent entre la ciutat i aquests animals s'ha fet més propera després de les darreres lectures. Per una banda, 'Purgatori' de Joan Francesc Mira, que forma part d'una trilogia dedicada a la ciutat, juntament amb 'Els Treballs perduts' i 'El professor'. Són quadres genials de la societat valenciana que et conviden a una passejada coneixent les façanes i els carrers del Cap i Casal. En concret, 'Purgatori' segueix un fil d'argumentació inspirat en la 'Divina Comèdia' de Dante.

Per altra banda, 'Diario de un skin' d'Antonio Salas, és el treball d'investigació d'un periodista infiltrat dins un grup d'Ultrassur i amaga un retrat de l'extrema dreta espanyola i les seues ramificacions arreu de l'estat. Les caceres contra immigrants, homosexuals, persones sense llar i prostitutes s'han convertit en activitats tradicionals d'aquests grups xenòfobs.

Lluny de ser imatges del passat, les accions de grupúscles neonazis als carrers de València sovintegen i tenen com a víctimes qualsevol persona que no tinga les seues mateixes idees o el mateix color de pell. Què els ha fet ser com són?

SABATAGE EN LA MEMÒRIA

Divendres passat es van complir 10 anys de la desaparició de Carles Sabater. A principis dels 90, per les vesprades abans de 'Bola de Drac' posaven a Tv3 el vídeo de la cançó 'És inútil continuar' de Sau. Crec recordar que aquest fou el meu primer contacte amb un grup que va marcar tota una generació. Considere el seu disc de 'Concert de Mitjanit' com un del concerts, juntament amb el del Palau Sant Jordi, on m'hauria agradat estar. Mai no vaig poder veure a Sau en directe i això ha sigut, com diriem alguns, una frustació total acredità!

CLARA ANDRÉS...JA ERA HORA!

Ahir a la nit al Harlem Jazz Club concert lent, tranquil.let i dolcet de la cantautora d'Oliva Clara Andrés. Es va fer curt, de fet van ser 55 min, perquè presentava el seu darrer disc 'Dies i Dies' i sembla que només té aquestes cançons. La veritat és que a ningú d'allí li haguera importat que tornés a repetir-les totes una vegada més. Cal dir que Clara Andrés va rebre el 1er Premi Miquel Martí i Pol al millor poema musicat per 'Personatges' i alguna composició seua formava part de la banda sonora de la pel.lícula 'Dies d'Agost' de Marc Recha. Ja tocava veure-la en directe, el disc ja portava temps al carrer i actuacions com la d'anit no es troben tots els dies. Molt recomanable...de veres!

NO ENS HA TORNAT A CRÉIXER BARBA

Gran, mítica 'quedà' la que hem protagonitzat aquest passat cap de setmana. Quan les expectatives d'èxit són baixes, quan no saps per on esdevindrà la nit, quan tastem la sensació d'anar a palpons...amb aquesta quadrilla sempre acabes trobant el material humà necessari per triomfar conformant-se en poquet. Una partida de xamelo, un quinto de més, una paella decent...tots aquest elements et donen la fórmula màgica de l'amistat.

CLUB PATÍ VOLTREGÀ

Era la segona vegada que assistiem a un partit d'hoquei sobre patins. La primera fou a principis de desembre en un Palau Blaugrana desert i sense ànima on el Barça no va tindre pietat del Club Patí Voltregà (5-1). La cita de dissabte passat era totalment diferent. Un derbi Voltregà-Vic on, segons ens havien contat, la tensió, la histèria i l'emoció es respiraven a parts iguals en un polisesportiu ple com un ou. Aleshores, podriem dir que en aquell context vam rebre el nostre bateig en aquest esport.

L'equip local es va avançar en el marcador, la grada vibrava i en cada acció es notava que el partit era especial. El Vic va aconseguir l'empat abans del descans i a 4 minuts del final va anotar un gol cruel que al remat els donaria la victòria (1-2). En definitiva, un partit de traca i mocador!