PEUS DE PORC AMB CARGOLS

Tothom a la taula va demanar coses lleugeres i de fàcil digestió, de seguida els companys ja estaven servits i atacant les seues racions. Personalment m'agrada que tarden en portar el menjar, hi ha més temps per xarrar i tens una probabilitat menor que el plat demanat no estigués amagat a la nevera esperant al 'pisterec' de torn que el reclama.

La cambrera l'anava apropant a la taula i de sobte tot es va aturar, una llum celestial va sorgir des del fons del passadís i algú va jurar que s'escoltava alguna peça de Beethoven de fons. No vaig parlar la resta del temps, res no va interrompre la meua visió, només una despistada copa de mistela va arribar miraculosament per retornar-me a la realitat.

EL FACTOR HUMÀ

L'elecció del regal de Sant Jordi d'enguany no podria haver estat millor. És tracta d'un llibre que descriu la història de Nelson Mandela, dels seus 27 anys a la presó i de com va canviar la mentalitat d'un país que vivia sota la vergonya del Apartheid.

Madiba va aconseguir el que semblava impensable, va donar un futur a la seua terra sense la necessitat d'una guerra civil, sense revenges ni odis per ser diferents. Tot açò va tindre el seu climax amb la final del mundial de Rugby de 1995 entre els 'All Blacks' de Nova Zelanda i Sudàfrica. Els Springboks, símbol quasi religiós dels afrikaneers, transformat en unió i esperança per als negres. Un exemple més de com l'esport pot canviar el món.

IMPAGABLE

Darrerament m'he adonat que només escric els dijous. Si més no, aquest fet m'ha permés tindre una certa distància per jutjar perplex els esdeveniments del passat dimarts 13.

El fet que el PP nacional vulga un cap de turc és normal i qui està més baix a l'escala d'importància és el 'pijo de Castelló'. El que és més fort és que Rajoy force el cessament de Costa per la seua relació amb la trama i deixe viu a Camps que està més emmerdat que ningú.

Confesse que m'ho vaig passar bomba dimarts a la vesprada i dimecres al matí esperant quina nova 'animalà' amollaven. Per això, des d'ací animem al repel.lent rei dels Infinities i els 'pelucos' de luxe a tirar de la manta i a vore que passa. Seria divertit i m'obligaria a escriure uns altres dies que no foren dijous.

EM PUC QUEDAR LA SAMARRETA?

Paul Shirley és només un jugador de bàsquet de Kansas. A part de ser un jugador de bàsquet de Kansas, Paul Shirley també escriu i ho fa molt bé.

Em vaig fixar per primera vegada amb ell en una columna del PAIS i em va agradar el seu estil. Poc a poc vaig descobrir que havia publicat un llibre anomenat 'Can I keep my jersey?' on descriu un periple de 4 anys en 11 equips diferents. És irònic, mordaç i sovint exagerat. En certs moments tens la sensació que també és prou animal i una mica desalat.

Al llarg del llibre, ens obre una finestra per descobrir la NBA per dins, com els equips tracten els jugadors com una mercaderia. A més a més, trobem una visió òptima de l'altra cara de l'esport, d'aquells esportistes que no guanyen milions i es converteixen en vagabunds a la recerca d'un contracte per subsistir uns mesos abans de tornar a la carretera.

MAI DIGUES MAI...

Feia 9 anys que no corria en una màquina d'un gimnàs i en una setmana he repetit quatre vegades. Bàsicament perquè pague una quota i m'obligue una miqueta.

Senyores i senyors, xiquets i xiquets, socarrats i socarrades....m'he apuntat a un centre esportiu d'aquests que ara estan de moda. Supose que serà la típica dèria d'inici de curs, però tampoc no ho tinc tan clar.

Encara estic en la fase 1 on et passeges curiós entre la gent que sua com si estigueren en la Titan Desert, mirant amb interès la bici estàtica o les mancuernes, al final fas cap a la piscina que és on recordes més o menys com funciona tot. Mai m'hauria pensat que acabaria ací, però fins avui encara m'he resistit a fer abdominals per adonar-me amb crueltat que ja no tinc escapatòria possible.

RETORN AL BUS

Farà cosa de 15 anys el bus era el mitjà de transport que més utilitzava. Al principi, el trajecte entre Moncofa i La Vall el feia desenes de vegades per acudir religiosament als diversos repassos de les diferents matèries que suspenia a l'estiu. Més tard a la UJI em vaig passar anys patint les temeritats del 'Cuate' i catalogant a cada 'sujeto' que habitava en els AVSA de Castelló a La Vall.

Doncs ara torne a passar una mitjana d'hora i mitja diària patint els embussos matinals de la Gran Via i del Baix Llobregat. En la memòria recorde amb nostàlgia els bon moments i, de tant en tant, m'he de reprimir per no cercar la comparació adient de cada passatger o conductor.

XIV Cursa Atlètica Festa Major del Poblenou

Part de la primera cursa de l'any transcorre al costat d'aquests blocs de vivendes gegantins al barri del Poble Nou. Són monstres de formigó que dominen el paisatge a les afores de les grans ciutats. Ací també podem trobar-los al veí barri de Sant Martí.

Ja fa tres anys que comence la temporada de voltes a peu en aquest indret i els dos anys anteriors havia arribat a meta amb un temps similar, però literalment rebentat. Les vacances, la inactivitat i l'ociositat de l'estiu em passaven factura. Hui ha anat millor, des del principi he rodat solt, incrementant el ritme paulatinament i encara que el temps no ha sigut una meravella (46'51) almenys he arribat a tope al final.

La setmana vinent fan la Cursa de la Mercè i passe olímpicament de fer-la. Massa gent, no em va anar bé l'any passat i sobre tot (cosa important) baixe cap al sud...