dilluns, 31 de maig del 2010

TEMPS DE CIRERES

La setmana passada vam fer una escapada a Sant Climent de Llobregat per aconseguir una de les fites anuals que t'indica la proximitat de l'estiu: un bon grapat de cireres. La 'fartà' durant 3 dies d'aquesta fruita associada a Moncofa i als seus blavons, ha ajudat a preparar la meua dieta per a la Mitja Marató de Vila-real. Feia dos anys que no la completava i al igual que a Sitges al Gener, l'he feta sense entrenar massa. Enguany hem començat a les 8'30 del matí i no hem patit tant la calor que a migdia era sufocant. Ha estat una cursa intel.ligent, controlant el temps per quilòmetre i buscant desesperadament les ombres dels carrers empedrats. El sopar del dissabte fou bo, l'esmorzar de diumenge també i no em vaig deixar portar per massa alegries en el ritme de carrera al principi de tot. Finalment, 1h 44min que no està gens malament per a l'entrenament que portava.

divendres, 14 de maig del 2010

O CAPTAIN! MY CAPTAIN!

Sempre havia cregut que mentre ens donava classe representava un personatge ben après amb tota la seua parafernària del seu accent perfecte i gestos minuciosament assajats. Ens presentava la Història de la Llengua d'una manera rigorosa, ponderada i sabia fer-se entendre encara que l'Old English fos realment indigest. Va descobrir-nos qui era Venerable Bede, Chaucer, King Alfred the Great, Beowulf, etc... i nosaltres seguiem el fil de l'explicació amb una mescla d'admiració reverencial i fam de coneixements.
Aquesta setmana ens ha deixat Xavier Campos i amb ell se'n va una part de la memòria dels millors anys de la nostra vida. Un trosset de cor que ens fa una miqueta més orfes i ens mena a llegir Walt Whitman.

dijous, 13 de maig del 2010

EL REI NU

Aquest personatge ahir va dir la gran frase de la primavera: 'Soy Honrado, desde Finisterre al Cabo de Gata'.

No contesta preguntes de periodistes des del gener, es troba sempre perdut pel món inaugurant i posant per a la foto. No apareix per les Corts a les sessions de control i quan ho fa, ve tot Déu a aplaudir-lo com si fóra una estrella del rock. No m'explique en quin món viu, de veres, pense que tota la façana virtual de la política que representa l'ha engolit definitivament. El seu somriure forçat se li dibuixa en un semblant preocupat i seriós que tracta de defugir.

Navegant constantment en el cinisme, la resta del seu partit tanca files sense que a ningú se li caiga la cara de vergonya. Crec que no trobarem el xiquet innocent que alçarà la veu i reconeixerà que el rei camina desorientat en la més absoluta nuesa.

dijous, 6 de maig del 2010

DAVANT LA PROCESSÓ

Diumenge el vaig tornar a trobar. No el vaig conéixer fins que em va cridar pel meu nom a un metre de distàcia. Va ser una salutació breu i amistosa que no va durar més d'un minut. Portava ulleres de 'xalao' i el seu cos restava lluny d'aquella flaire d'Hèrcules de mitja capa que sempre l'havia acompanyat. Passejava carrer amunt amb la dona empenyent un cotxet de nadó.

Recorde les seues ànsies per demostrar que era el millor. Li donava igual que fos un combat de judo, un partit de tennis, una baralla de discoteca o un simple joc d'estirar la corda. Les seues maneres eren cavernàries i brutals, però ho arreglava tot amb un riure profund i sincer. Simplement, desitge que el seu viatge durant 20 anys per arribar a ser el més 'grande' haja valgut la pena...