EL ROSER A L'OCTUBRE

Fa una setmana feia un oratge horrorós a la plana i fins una horeta abans no se sabia si participariem en una de les curses mítiques del calendari. El barri de l'Alcúdia és possiblement un dels més autèntics del poble amb carrers estrets, costeres escarpades i desnivells de por.

Mentres corres sempre fas un esforç per contenir-te, per ser prudent i sempre...fracases. Et dius a tu mateix que només són tres voltes, que 4800m són una estoneta, però al remat l'asfalt del Roser demana un preu i se'l cobra. Tot i això, els 21 minuts i 50 segons que va durar la tortura van ser un regal que es va veure coronat per la partida de pilota valenciana del dia després. Jugadors com Grau i Sarasol II van fer una exhibició brutal del nostre esport al costat de la Rulla.

El Roser a l'Octubre sempre és màgic.       

ILLA AMB COSTERES

Del passat 10 al 14 d'Agost vaig visitar amb mon pare l'illa de Madeira. Portava una miqueta de desconcert perquè hauria jurat que aquesta es trobava molt més enllà de l'Oceà Atlàntic i no només a 500 quilòmetres al nord de les Canàries. És coneguda per ser un paradís pels excursionistes, per això vam descobrir les famoses 'levadas' que són camins per on passen sèquies de la part nord de l'illa (més humida) a la sud (més seca). Vam recórrer les sendes més properes a Funchal on el paissatge més popular és dominat pel plataner i la vinya.

Quasi tots els poblets respiren un aire colonial molt marcat amb els seus carrers costeruts i empedrats. El Curral das Feiras i la costa nord són un exemple de la victòria de l'home davant el paissatge abrupte i ple de dificultats geogràfiques. Es un d'aquestos viatges on la companyia és tan grata que el lloc visitat passa a un segon terme.     

RECORDS DE LA CAPITANA

Teresa Pàmies va morir la passada primavera i el meu petit homenatge ha estat la lectura del Premi Josep Pla del 1970 'Testament a Praga'. En aquesta obra, l'escriptora de Balaguer té un diàleg estructurat com un diari amb el seu pare Tomàs Pàmies.

És curiós com ens trobem davant de dos exilis diferents (París i Praga) i dos maneres d'entendre el comunisme. La memòria de Tomàs ens parla de l'ambient de preguerra i de principi de segle en l'atmòsfera rural lleidatana.

Caldrà indagar una mica més en els seus llibres, ja que 'Amor clandestí' 'Jardí enfonsat' i 'Memòria dels morts' resten pacients als prestatges de casa.

NO ÉS NOMÉS FOC

El foc s'ha emportat una part de la nostra ànima des del passat dijous, una part tan gran com l'illa d'Eivissa, encara que algunes fonts a través d'un web de la NASA diuen que no són 50.000 hectàries sinó 95.000. 

Les autoritats han donat només una explicació centrada en la mala fortuna, el clima i les desgràcies divines. Per altra banda, trobem que els tallafocs estan oblidats i no fan la seua funció, les brigades antiincendis s'han reduït dràsticament i els recursos per lluitar contra una situació com aquesta brillen per la seua absència.

És curiós que fins diumenge després del futbol els polítics de torn no s'afanyaren a viatjar al lloc dels fets, eixir en la foto, creure que fan alguna cosa profitosa i dedicar una miqueta d'atenció als pobles aïllats.

Per sempre més els noms de Cortes de Pallás i Andilla seran referents en la nostra memòria. Exemples de la mala gestió i prevenció forestal, d'anys d'inversió en polítiques de cara a la galeria i desatenció del medi ambient.

SANT CUGAT BRUSENT

Segona cursa de 10 quilòmetres de la primavera després de la dels Bombers a finals d'Abril i patiment dels bons a Sant Cugat. Era una típica volta a peu per rodar tranquil i no pensar massa amb el temps perquè l'entrenament ha estat nul i el més de Juny convida a no passar-se massa degut a la calor.

Moltes costeres i males sensacions durant els minuts que ha durat la tortura. Un darrer esprint per baixar de 50 min no pot amagar el fet que cal tornar a l'asfalt el més aviat possible. Quin final més lleig tindrem...

HISTÒRIES DE LA MOLETA

Dissabte vaig jugar el darrer partit amb la penya Cervantes després de 21 anys. Tot i que Arnau restava immortal a la banqueta, no tenia al meu costat tota la gent que ha fet possible més de dues dècades de sana amistat esportiva: Alfredo, Cortés, Simón, Vicent, Casanova, Cepillo, Nebot, García, Ñiguez, Bataller, Nacho, Guillermo o algun més dels germans Galera (Juan sempre està). Sense oblidar el tio Juaquin, Ximo i Geldo que han estat i són els pilars d'aquesta institució. 

El partit era especial per dues raons: enfrontar-nos amb el totpoderós enemic Vall de Uxó A i la rivalitat ancestral amb el meu germà. Lluitant per cada pilota i ordenats defensivament  vam portar fins l'abisme l'equip dominador els últims anys. Patades, jugades polèmiques i expulsions van sovintejar el joc fins els cinc minuts finals on vam claudicar.

Diuen que cal deixar el futbol abans que et deixe ell a tu. Fou un bon partit de comiat, ara envejaré aquesta gent des de la mateixa banda on amb el iaio veia la Manjòvena i el Círcul.

   

  

MAREA GROGA

Enorme manifestació a favor de l'Ensenyament i en contra de les retallades a Barcelona. La marea groga ha sortit de la Plaça de la Universitat a migdia i ha tardat tres hores en arribar a Pla de Palau.

Portem mesos organitzant activitats, casserolades, i reunions vàries, però una de les accions que més m'han agradat ha estat l'acampada que els companys del INS Rafael Casanova de la Ciutat Cooperativa han fet les dues primeres setmanes de Maig. S'ha creat un espai de comunicació perfecte per arribar al cor del barri, a la consciència de la gent i al vertader significat de la paraula solidaritat.

La marxa del dia d'avui s'ha presentat com una reivindicació legítima, un crit d'alerta per lluitar pels nostres drets i un cop a la taula per reclamar el que és just dins el món de l'Educació.

Seguirem...