dimecres, 3 de juny de 2009

ROQUE NUBLO

Sempre que em trobe en una illa, recorde que quan era xicotet pensava que trepitjar-ne una seria com viatjar en vaixell on notes com tot el terra sura i t'adones del ritme del mar i pots, a més a més, passar una mala estona marejat.

Gran Canària no és precisament l'illa més bonica de l'archipèlag de les Canàries, però ens va acollir aquest cap de setmana passat en un racó d'interior menys conegut, allunyat de les platges planes del sud, tan explotades pel turisme. Em va sorpendre la combinació de turons, barrancs, desert i muntanya. Les carreteres serpentejaven atrevides per les vessants d'una terra que ens transportava al paisatge del Marroc. La cirereta ens fou regalada en forma de posta de sol en un mirador a l'oest de l'illa, des d'on es divisava llunyà i altiu el Teide. Bonico de veres...

4 comentaris:

Lola Steiner ha dit...

Enveja.

El tio Mel ha dit...

Saps que t'ha faltat posar al final de tot? després de "bonico de veres", falta un "xa!"...bonico de veres, xa! jejeje

BEN ha dit...

Estàs molt ajustat...xa!

El tio Mel ha dit...

...això és necessitat de vacances ja, amic, que he passat un mes de maig per flipar i el juny no ha començat millor...