
La cambrera l'anava apropant a la taula i de sobte tot es va aturar, una llum celestial va sorgir des del fons del passadís i algú va jurar que s'escoltava alguna peça de Beethoven de fons. No vaig parlar la resta del temps, res no va interrompre la meua visió, només una despistada copa de mistela va arribar miraculosament per retornar-me a la realitat.
3 comentaris:
plorant estic. Emocionant es poc.
T'hauries enginollat davant del gran manjar...la gallina de piel i avant...
Què eren? janencs o baquetes?
Publica un comentari a l'entrada