dilluns, 12 d’abril de 2010

LES CATACUMBES DE LA MARATÓ

Ahir vaig fer una visita turística a les entranyes de la Marató de Paris. Vam començar amb tots el Camps Elisis plens a vessar amb 40.000 persones, trepitjant la pedra i gaudint d'una fresqueta intermitent. La primera hora va anar com la seda amb bon ritme, encara que la vaig fer en solitari perquè havia perdut al personal a les primeres de canvi.
De sobte al km10 ens tornem a retrobar abans d'arribar al Bois de Vincennes. Molèsties massa matineres al km15 i primers avisos del que passa quan la preparació no és la correcta.
Quan navegavem sense pena ni glòria pel quilòmetre 28 la gasela orelluda té un atac de ciàtica terrible que li impedeix córrer amb normalitat. Aquell és el moment decisiu, si hagués anat endavant potser hauria fet 4h 15m, però la veritat, em va fer mandra estar quatre dies sense poder moure'm i damunt empitjorar la meua marca de fa un mes a Barcelona. Decidim caminar fins al final de la cursa veient com tothom ens passava i bevent vi en totes les paradetes del temut mur a partir del quilòmetre 30. Al remat un temps de 5h 25min que ens deixa un regust amarg i amb ganes de tornar...

2 comentaris:

Lola Steiner ha dit...

gasela orelluda!??????

BEN ha dit...

Pam, pam, orellut! Saps l'himne del Castelló, no? jejejeje...