dijous, 6 de maig de 2010

DAVANT LA PROCESSÓ

Diumenge el vaig tornar a trobar. No el vaig conéixer fins que em va cridar pel meu nom a un metre de distàcia. Va ser una salutació breu i amistosa que no va durar més d'un minut. Portava ulleres de 'xalao' i el seu cos restava lluny d'aquella flaire d'Hèrcules de mitja capa que sempre l'havia acompanyat. Passejava carrer amunt amb la dona empenyent un cotxet de nadó.

Recorde les seues ànsies per demostrar que era el millor. Li donava igual que fos un combat de judo, un partit de tennis, una baralla de discoteca o un simple joc d'estirar la corda. Les seues maneres eren cavernàries i brutals, però ho arreglava tot amb un riure profund i sincer. Simplement, desitge que el seu viatge durant 20 anys per arribar a ser el més 'grande' haja valgut la pena...

2 comentaris:

Lola Steiner ha dit...

Lo del cotxet és una altra dimensió, my friend.

BEN ha dit...

La dimensió desconeguda...com va anar Collbató?