RIAS VERDES

Diumenge passat vam recórrer de nou els carrers de la ciutat amb la disputa de la 87a Jean Bouin. La quantitat de gent fou enorme, les dificultats per circular també eren grans i l'entrenament previ bastant escàs. Tots aquests factors van provocar que el temps fóra 49'20, dos minuts superior a la marca del Cros de Sants fa menys d'un mes.

Les úniques notes positives de la jornada van ser la marca personal de l'osonenca Anna Radcliffe i la samarreta color verd turquesa. L'èxit de la convocatòria restava en l'esmorzar del migdia al Rias do Sil de la Plaça Navas. Gran local, llàstima de la seua preferència pel color blanc.

EL SOLDAT DE PANDORA

La setmana passada vaig fer una passejada per la vida de Sebastià Piera. El viatge inicial em portà per la seua joventut a Baldomar, on l'amistat amb Cisquet Comabella durarà per sempre. La militància en el partit comunista ajuda a crear uns sòlids principis que es veuran en perill durant la guerra civil espanyola.

L'exèrcit roig requereix dels seus serveis durant la segona Guerra Mundial a Bielorússia, Lituània, el Caucas i l'Uzbequistan. Torna a Catalunya i és detingut, patint un temps a la presó franquista amb les obligades tortures a la Via Laietana. L'exili a França no és un camí de roses i en el seu cap sempre pensa en el retorn, però el propi govern francès el deporta a Còrsega el 1951.

Podriem dir que tota la seua existència fou una lluita constant, un rebel sempre en moviment, uns ideals mai traïts...

SÀHARA LLIURE!

Ja feia dies que volia parlar del Sàhara Occidental. De les ganes que té el Marroc de conquerir un territori que només pertany legítimament als Saharauis. De la passivitat institucional i la covarda actitud de la diplomàcia espanyola. De la llibertat de premsa i l'agressió contínua als mitjans estrangers que intenten informar del genocidi.

Supose que és una 'ganga' per al Marroc fer el que li vinga de gust amb la complicitat internacional, trepitjant un país i posant en pràctica una política de colonització il.legal i perfectament orquestrada des de fa anys. Mentre tot açò passa, els refugiats veuen enterrades les seues esperances en campaments com el Tindouf on esperen algun dia tornar a casa.

És important saber de l'enorme responsabilitat que té el govern espanyol en aquest problema i si no tinguera tanta por de perdre Ceuta i Melilla, faria una miqueta més resoldre el conflicte.

NOU INDRET

Diumenge passat, després d'unes quantes 'giragonses' per caminets d'horta, vaig descobrir la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí. M'agradaria pensar que Miquel Duran va passar alguna vegada per ací quan va escriure aquell vers: on l'àvida pupil.la junta el blau i la plana...

Una mar de tarongers ho enlluernava tot, un petit mapa d'un antic país amb la Vall amagada i espectant. Un xicotet puig on arriben tots els camins, el refugi de les joies preuades i una posta de sol molt adient per la celebració. A poqueta nit, enfilem cap al nord entre la pluja, després d'una bona pràctica de caliu, tendresa i paraules ben dites.

VELLS I NOUS TEMPS

Quan arribes a la Plaça d'Espanya, queden menys d'un parell de quilòmetres per arribar a meta. Només un filet que puja tot recte en uns 10 minuts que es poden fer eterns.

Si has estat prudent, si has guardat forces, la Creu Coberta serà benèvola amb tu i arribaràs amb solvència a la confluència de la Rambla del Brasil. Per altra banda, si t'has passat d'agossarat o d'optimista, si pensaves que podies seguir un ritme que no era el teu, doncs el carrer comercial més llarg d'Europa es convertirà en un mur que no oblidaràs.

Fa uns anys vaig patir bastant a la Carretera de Sants i diumenge hi vaig tornar amb el millor temps de l'any 47'19. Cursa dels vells temps i dels nous per a l'Anna que va completar la seua primera volta a peu com 'toco'. Benvinguda i moltes felicitats!