CAMÍ DELS BONS HOMES

És el Camí que enllaça el Santuari de Queralt a Berga amb el castell de Montsegur i resegueix la història dels càtars durant 200 quilòmetres plens de fatiga, calor, paisatges i vaques.

La primera etapa entre Berga i Gósol la vam fer en dos dies perquè era massa distància per completar-ho tot en una jornada. El poble de Peguera restava adormit en la vessant d'una muntanya. La segona nit vam patir una tempesta d'estiu a la intempèrie que recordaré tota la meua vida. El tercer dia vam decidir que pujar al Pedraforca (2500 m) mereixia una atenció especial i ens vam desviar una mica del camí. Al remat fou el dia més dur amb 7h de marxa.

El darrer jorn vaig travessar sol com un mussol el Parc Natural del Cadí-Moixeró fins a Bellver de Cerdanya. Durant quatre dies vam caminar entre corriols, vam fer bivac, vam escalar, vam capbussar-nos en aigues gèlides i malauradament la cosa va acabar aviat per una urgència en un tràmit per a les opos.

Caldrà arribar fins a Montsegur un altre any...

DIES DE CARRETERA

Viatjar amb cotxe amb la família és un dels moments que històricament més m'han marcat. Recorde cadascuna de les destinacions que hem fet junts i els seus estius corresponents.

Dimecres 8 de juliol vam eixir des de Moncofa cap al nord, sense una destinació clara, sense plans, sense saber on dormiriem aquella nit. Vam arribar al Montseny a migdia i encara que amenaçava pluja ens vam enfilar al Turó de l'Home. La boira feia impossible conduir allà dalt i vam abandonar la idea d'arribar al cim.

Tot seguit, Espinelves fou el nostre següent destí de camí cap al pantà de Sau. Un cop davant dels ulls del Collsacabra, vam visitar breument el Parador Nacional on es va bastir l'Estatut durant la transició. Després, ens va faltar temps per retrobar el Monestir de Sant Pere de Casserres a tocar del pantà i gaudir d'una vista espectacular.

Ens vam adonar que Roda de Ter, la pàtria de Miquel Martí i Pol, estava a un tir de pedra i no ens vam poder resistir. Per acabar-ho d'adobar vam fer una ruta nocturna pel casc antic de Vic abans de sopar. Es pot dir que vam aprofitar el dia.

COMIAT REMULLAT

El passat dia 4 vam fer un comiat de solter d'un amic de tota la vida. Per força sabiem que no seria un dia gens habitual, i coneixent al sujeto, era fàcil pensar que la recordarem per molt de temps.

Al matí vam fer cap a Villargordo del Cabriel, a tocar de l'embassament de Contreras i de la província de Conca. No fa falta dir que no és el melic del país. Però on realment anàvem era riu amunt al municipi d'Enguídanos. Les activitats van consistir en 3h de ràfting al matí i 2h i mitja de barranquisme a la vesprada. Aleshores podeu suposar que al final de la jornada entre el cos baldat, les ferides superficials i les cremades del sol...feiem una pinta penosa. Tot i això, encara ens va quedar energia per fer una 'duretà' decent i una escapadeta a Venta del Moro que no passarà als anals de la història, però que després de la tortura física va esdevenir reparadora.

TURISTA URBÀ

En aquests dies que hem rebut la visita d'uns amics escandinaus he arribat a la conclusió que viure a BCN implica estar sempre de vacances. Açò pot sonar genial perquè tothom s'ho passa bé quan està de vacances, tothom fa 'curruca' i espera viure una experiència inoblidable. Encara que siga una teoria atrevida, cal analitzar la tragèdia en tota la seua magnitud.

En aquest moment de la pel.lícula, a ningú se li escapa que la ciutat està feta per al turistes i els veïns som només una part insidiosa de la trama cívica que cal suportar o millor ignorar. Els meus companys europeus que no són gens sospitosos de ser parcials asseguraven que una sessió de tapes a Benicàssim els havia costat tres vegades menys que a la ciutat comtal.

Una cosa és que viure a la ciutat siga una mica més car i una altra ben diferent és que cada viatge de metro al centre provoque a la pròpia butxaca un atracament sense miraments. Ens passa igual que amb les marques esportives fetes a Àsia? Paguem un plus per la marca 'Barcelona'? Per què als Pubs de BCN la Guinness és més cara que a Londres? Som una mica 'bovos'?

GRAN PATUM

De la Patum només tenia com a referència la cançó 'L'últim tirabol' de Brams. Sabia que era la celebració del Corpus a Berga, però desconeixia la dimensió de la festa a peu de camp. El passat dijous ho vaig tastar de ben a prop.

La plaça de Sant Pere ens va rebre entre glopets de barreja i mocadors rojos. Em va sorpendre el fet que el relleu de la plaça fos inclinat igual que la Plaça del Blat de Valls, bressol dels castells. Ferran em va fer una explicació minuciosa de què passaria a cada moment mentre calia dissimular quan part de la gent cantava 'No pixapins'. Van sortir els Gegants, els Nans, les Maces, la Guita i l'Àliga. Però el plat fort eren els Salts de Plens que van omplir la plaça de fum, foc i emoció mentre giràvem intentant no anar de braç o cremar-nos.

Experiència de les bones, caldrà repetir un altre any allargant la festa tota la nit.

L'HURACÀ BLAU

Fa uns mesos en els vestuaris del camp de futbol de La Moleta em vaig trobar enmig d'una conversa entre companys d'equip amb els quals he compartit els desastres esportius dels darrers 15 anys. Aquells dos 'sujetos' em van confesar sense cap tipus de rubor que no havien votat en la seua vida. Esgrimien els tòpics de sempre (la política està podrida, són tots uns sinvergüences, no serveix per a res, etc...). Escoltava amb els ulls com a plats i sense arribar a entendre els arguments plens de frustació i desànim que anaven abocant els dos merengues (només coincidència?).

Diumenge van ser les eleccions europees i el País Valencià va patir un huracà anomenat PP: 15 punts de diferència amb el PSPV (52'30% - 37'42%). Ni cas 'Gürtel', Ni cas Fabra, ni cas Aparici...allà baix el rodillo de Camps no para. Ploga, neve o faça calor alli van amb el braç ben alt i ben contents directes al precipici. No passa res, està tot pagat!

Què farem si un dia pensem com els nostres dos protagonistes esportius?

ROQUE NUBLO

Sempre que em trobe en una illa, recorde que quan era xicotet pensava que trepitjar-ne una seria com viatjar en vaixell on notes com tot el terra sura i t'adones del ritme del mar i pots, a més a més, passar una mala estona marejat.

Gran Canària no és precisament l'illa més bonica de l'archipèlag de les Canàries, però ens va acollir aquest cap de setmana passat en un racó d'interior menys conegut, allunyat de les platges planes del sud, tan explotades pel turisme. Em va sorpendre la combinació de turons, barrancs, desert i muntanya. Les carreteres serpentejaven atrevides per les vessants d'una terra que ens transportava al paisatge del Marroc. La cirereta ens fou regalada en forma de posta de sol en un mirador a l'oest de l'illa, des d'on es divisava llunyà i altiu el Teide. Bonico de veres...