
Recorde les seues ànsies per demostrar que era el millor. Li donava igual que fos un combat de judo, un partit de tennis, una baralla de discoteca o un simple joc d'estirar la corda. Les seues maneres eren cavernàries i brutals, però ho arreglava tot amb un riure profund i sincer. Simplement, desitge que el seu viatge durant 20 anys per arribar a ser el més 'grande' haja valgut la pena...
2 comentaris:
Lo del cotxet és una altra dimensió, my friend.
La dimensió desconeguda...com va anar Collbató?
Publica un comentari a l'entrada