ARRÒS DE PUTXERO

El passat divendres 15 fou el dia D. Mon pare estava per la ciutat i el lloc per dinar va emergir finalment per tancar una llarga recerca: El Bar Resolis de Gràcia. Al bell mig del barri dels gitanos catalans, entre olors i postals d'Ovidi i el Gato Pérez.

Portava des de juliol passat intentant fer cap a aquesta placeta del Raspall i tastar alguns dels diferents arrossos que, segons la gent a nivell de barra comenta, són uns dels millors qualitat/preu. El primer cop era ple, el segon tancat, però aquell dia era el dia correcte. El plat escollit fou 'Arròs de Putxero' típic del Baix Vinalopó. Conta la mitologia gracienca que el cuiner encarregat és d'Elx, barbut i molt fadrí.

Caldrà tornar-hi per engrandir la llegenda...    

CAMINS DE L'EXILI

Dissabte passat vam agafar la carretera i ens vam dirigir cap al nord buscant un tour republicà. Un cop vam arribar a Figueres vam tombar cap a la mar direcció Llançà i van començar les giragonses i els penya-segats abans d'aplegar a Portbou. El camí s'enfilava sense mirament cap la frontera i després sense deixar de fer voltes arribava a un terreny ple de vinyes verdes vora el mar.

La nostra destinació era Cotlliure i la tomba d'Antonio Machado. Després de dinar i presentar els nostres respectes al poeta andalús, fou el torn de la Platja d'Argelers on milers de refugiats foren tractats com a criminals durant l'exili de la Guerra Civil. És una pàgina vergonyosa de la història de França.

La xicoteta ciutat d'Elna és l'antiga capital del Rosselló i ens va oferir la meravellosa història de la seua Maternitat Suïssa on es van salvar la vida de centenars de nadons dels refugiats des del 1939 al 1944. Per acabar d'adobar el recorregut, ja tornant, vam entrar a La Jonquera on l'entrada al Museu de l'Exili és d'obligada visita. 

THE WESSIO'S TRIP

Dissabte 19 vam sortir junt amb el mag de l'Artejuela i el Turc del Clot en direcció a Puigcerdà. Vam fer cap a una estació d'esquí nòrdic anomenada Guils-Fontanera per fer una ruta fins a l'Estany de Malniu i el seu refugi que formen part de la Ruta dels Estanys Amagats de la Cerdanya. 

A la tarda ens vam endinsar dins la Catalunya Nord i vam arribar a Fontpedrosa, un barranc on corria un rierol al costat d'una cascada d'aigua calenta amb olor a sofre. El paratge era espectacular i ens vam aclarir a montar la tenda i tot. Unes albaes i un flabiol sonaven entre la frescoreta de la nit.

L'endemà, vam seguir la ruta per Vilafranca i Prada de Conflent, deixant a la dreta el majestuós Canigó. Va semblar com si la muntanya màgica ens digués: 'Ei, no marxeu massa lluny, us estic esperant'. Potser en una propera ocasió, possiblement a la primavera.

LES BENIGNES

Durant més de dos anys un llibre m´ha torturat, castigat i finalment he aconseguit fer-me amb ell. Aquesta obra és: 'Les Benignes' de Jonathan Littell.

Es tracta d'un viatge al lloc més profund, vil i escabrós de la naturalesa humana. Conta la història d'un SS a la Segona Guerra Mundial, el seu periple per mitja Europa i el seu descens als inferns. La seua bogeria no té límits i mostra una visió crua de les barbaritats comeses en un període molt concret del segle passat.

La descripció minuciosa dels camps de concentració, de les fosses comunes o del setge terrible de Stalingrad, suposa un repte difícil a l'hora de llegir. Moltes voltes ha calgut deixar reposar la lectura durant mesos per poder pair el patiment que emergeix de les seues pàgines. 

QUI VULGA JUGAR QUE S'AGAFE DE LA MÀ

Quina gran jornada el passat 11 de setembre. Vam eixir tard de Barna en direcció sud, plovia i no estava gens clar quin oratge ens trobaríem al tram 186 de la Via Catalana. Als ponts de l'autopista la gent feia volar banderes i els conductors tocaven el clàxon per respondre a una alegria comuna i compartida.

A  les dues vam arribar a Cambrils per visitar els vells amics i l'Ivet que és una nena molt simpàtica. El dinar d'arròs amb xirles de termomix ens va donar forces per arribar a la Riera d'Alforja, entre Riudoms i Montbrió del Camp, abans de les quatre que era l'hora marcada per l'organització.

Sempre amb l'orella posada en el que passava a Vinaròs, ens vam agafar de les mans perquè pensem que són molt més fortes que les armes i res no ens farà canviar aquest pensament. Vam cloure una diada per al record atrapats en un embós monumental a Torredembarra, però ja no importava res....ho havíem aconseguit!!!

EIVISSA I FORMENTERA

Santa Eulària des Riu, Sant Carles de Peralta, Sant Joan de Labritja, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Miquel de Balansat, Sant Mateu d'Albarca, Santa Agnès de Corona, Sant Antoni de Portmany, Sant Josep de Sa Talaia, Sant Jordi de Ses Salines. Definitivament, Eivissa és l'illa dels Sants. 

Quatre dies visitant els seus raconets i turons ha estat poc per retrobar-la 19 anys després. Una de les instantànies més buscades aquesta d'Es Vedrà al costat oest davant Cala d'Hort i del Comte.

El darrer dia, navegació cap a Formentera, fou el torn del Cap de Barbaria i la platja de Ses Illetes. Bon lloc per visitar-lo amb tranquil.litat i sense pressa.

CA LES SENYORETES

Ja feia temps que portava imaginant com seria el poble, el carrer, la casa i la visió de la Serra del Benicadell. Només arribar em va sobtar que Otos és menut, però no tant com esperava. També el pensava més arramblat a la muntanya, més feréstec i aïllat. La galvana de juliol era contundent i amb els acompanyants d'Alacant i l'Olleria buscàvem l'ombra i descans d'un oasi particular. 

L'entrada em recordà a les cases enormes i antigues del barri de Sant Vicent. La terrassa posterior dóna joc a moltes activitats com: presentacions de llibres, concerts i lectures de poesia a les nits d'estiu. Tot l'espai sempre ple d'estris per treballar la terra. Una fideuà entre amics és la millor opció per celebrar que l'any vinent al sud serem més gent.