Al migdia, creuant el carrer des d'una llibreria, baixem per un túnel que sembla no acabar mai. Un espai amb un parell de taules de jubilats que vigilen d'una manera pretoriana l'entrada al temple.Ningú nota la nostra presència, aprofitem la invisibilitat per colar-nos en una mena d'església blanca i silenciosa. Tot és molt vertical, durant un segon tinc la mateixa sensació que en la Mesquita de Còrdova o la Catedral d'Amiens.
Un amable aborígen ens fa una lleuguera explicació del joc que només he seguit alguna vegada a la televisió i encara no he arribat a entendre. Assegura que el Trinquet de Pelayo és més 'bonico' ple de gent en dia de partida.
1 comentari:
Oh, oh, oh que gran Paco Nadal!!! Val i 30 per als rotxos!!! jajaja
Publica un comentari a l'entrada